EL SILENCI QUE AGRADA A DÉU

El proppassat 18 de desembre, amb ocasió de l'oració de l´Àngelus, el Sant Pare ens exhortava, a “deixar-nos contagiar pel silenci de Sant Josep”. Constatava amb això la gran necessitat de cultivar el recolliment interior per acollir i custodiar Jesús a la nostra vida, i afavorir l'escolta de la veu de Déu. Això és especialment necessari en el context al qual vivim, un món amb freqüència massa sorollós i amb una tal multiplicitat de missatges que empeny a la dispersió. El mes de març, al qual celebrem la seva Festa, és una bona ocasió per aprofundir-hi.
Aquest silenci de Sant Josep, que ha de ser el nostre model, no es deu a un buit interior, sinó que està ple de la contemplació del misteri de Déu i la disponibilitat total a la voluntat divina i al servei del proïsme. És un silenci que acull la Paraula de Déu i està entreteixit de pregària constant; pregària de benedicció del Senyor, d'adoració de la seva santa voluntat i de confiança sense reserves en la seva providència. Així doncs, és un silenci actiu que selecciona els continguts: deixa fora tot el que no ve de Déu, i s'omple de tot el que prové de la Gràcia.
En imitar aquest valuós silenci haig de vigilar i esforçar-me en dos aspectes:

1er-A què paro l´oïda (què deixo entrar en el meu món interior). És humanament impossible atendre a tots els missatges que se'm proposen, necessito triar. Però, a més, no tot convé ni és bo. No són bons qualsevol programa de televisió, conversa, lectura...Alguns corrompen la meva ànima o m´hi posen en perill; haig d'evitar-les igual com evito els tolls i fangars, a fi de no embrutar del tot casa meva en entrar amb els peus enllotats. I si m'he embrutat, em rento a la confessió i torno a començar amb més força. Evitaré la informació que no m'edifica sinó que em destrueix, sobre coses que em facin perdre el temps o la virtut, xafarderies, calúmnies, etc. En assumptes que he de conèixer per a exercir la meva professió o formar-me, haig de buscar una font fidedigna, una persona sàvia que m'aconselli, un bon llibre o publicació. Molt en particular, per a conèixer el Magisteri de l'Església, tot el que Ella afirma quant a la Fe o altres qüestions, he de buscar-ho a les fonts mateixes i no a la primera notícia, probablement deformada, que escolti per televisió.
“No tinc temps”, “no tinc capacitat”, és el primer que em ve al cap, però si sóc sincer comprovo que per a comprar un pis o un cotxe, o buscar remei a una malaltia, poso molt més esforç. Quant més hauria de lluitar per la salut de la meva ànima i la dels que m'envolten! Déu no em demana més enllà de la meva capacitat; li demanaré, doncs, que m'ajudi i posaré tot de la meva part. Un bon propòsit per a aquesta Quaresma podria ser llegir la primera encíclica de Benet XVI, “Déu és amor” (Deus caritas est). El Papa s'ha esforçat en escriure-la en termes assequibles per a ajudar-nos a comprendre el seu contingut.
Si Déu camina sempre al meu costat, Ell que ho sap tot, que coneix perfectament el present, el passat i el futur; si està desitjant ajudar-me en les decisions de la meva vida, avisar-me dels perills (com va fer amb Sant Josep per mitjà de l´Àngel –Cf Mt 1, 20-21; 2, 13-15-), conduir-me cap a la meva felicitat, ¿No constituirà una “santa astúcia” aprendre a escoltar la seva veu i convidar-lo constantment a entrar en el meu cor i demanar-li consell en tot?
La recitació de jaculatòries al llarg del dia ajuda molt per a assolir de Déu el do del silenci interior i mantenir-se en sintonia amb el seu Cor.
De vegades s´ha menyspreat el valor de les jaculatòries al·legant la seva monotonia, o que poden esdevenir una pregària mecànica. Val la pena, certament, esforçar-se a fi que el cor i la intel·ligència diguin el mateix que repeteix la boca, però encara que de vegades no ho assolíssim, constitueixen una bona plataforma per a una pregària més profunda i per a mantenir la presència de Déu a qualsevol indret, al llarg de tota la jornada. També són de gran valor pel fet de dedicar, amb elles, algunes energies i facultats corporals a Déu (no oblidem que no som només esperit). També per a evitar aquells pensaments que freqüentment ens envaeixen i ens allunyarien del bé. En algunes circumstàncies molt difícils per a la vida espiritual (gran aridesa, malaltia, un gran sofriment...), poden constituir un agafall d´emergència per a mantenir ferma la unió amb Déu, malgrat les dificultats. A propòsit d'això, em ve a la ment el testimoni colpidor d'una dona, el fill de deu anys de la qual va morir en un terrible accident, a causa de la negligència en el manteniment de les instal·lacions d'un petit hostal. Precisament tota la família havia decidit passar uns dies allà, per a refer-se d'un seguit d'esdeveniments funestos, entre els quals un era l'incendi de la llar familiar. Deia: “Era l'única pregària que podia practicar; l'ànim destrossat, el patiment tan gran, impedien al meu cor dirigir-se a Déu; només podia elevar una pregària recitada amb els llavis, per pura força de voluntat; va ser la meva taula de salvació”.
Tinguem en compte, no obstant això, que la recitació de jaculatòries no és similar a l'ús que es fa dels mantres en algunes disciplines orientals; no és un instrument per a ajudar-nos a concentrar-nos o relaxar-nos. No és simplement part d'un '
ioga cristià' o un tipus de 'meditació transcendental'; es tracta d'una invocació dirigida a una altra persona: Déu fet Home, Jesucrist, el nostre Salvador i Redemptor, directament, o demanant la mediació de la Verge Santíssima o d´algun Sant.
Són exemples de
jaculatòries la simple invocació dels noms de Jesús, Maria o Josep; o els tres alhora; o la molt freqüent: “Jesús, Fill de Déu, tingueu pietat de mi, pecador”, formada per elements de la Sagrada Escriptura.

El Sant Pare ens ha donat encara més consells referits al cultiu del silenci interior. En el seu missatge per a la XXI Jornada Mundial de la Joventut que se celebrarà, a nivell diocesà, el 9 d'abril de 2006, Diumenge de Rams, ens ha proposat el següent tema per a la reflexió:
"La teva paraula fa llum als meus passos,
és la claror que m´il·lumina el camí." (Sal 118[119],105)

Però, per que la paraula de Déu il·lumini la meva vida, he d'aprendre a escoltar-la. Com formar-se un cor capaç d'escoltar-la? Ens ho respon el Papa: «Això s'aconsegueix meditant-la sense parar i romanent arrelats en ella, mitjançant l'esforç de conèixer-la cada cop més bé.»
Ens ha exhortat, en fi, a «adquirir intimitat amb la Bíblia, a tenir-la a mà, perquè sigui per a nosaltres com una brúixola que indica el camí a seguir: Llegint-la, aprendreu a conèixer Crist. Sant Jeroni observa en referència a això: "El desconeixement de les Escriptures és desconeixement de Crist" (PL 24,17; cf. Dei Verbum, 25). »
A més, la lectura, l'estudi i la meditació de la Paraula han de conduir després a una vida de coherent adhesió a Crist, a la seva Església (que custodia a un tresor de tan gran valor, l´interpreta amb autoritat i ens permet d´accedir a ell) i a la seva doctrina. Ja ens ho adverteix l'apòstol Jaume: "Poseu en pràctica la Paraula i no us limiteu a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos." (Jm 1,22).
Afegeix el Sant Pare: «Estimats joves, mediteu sovint la paraula de Déu, i deixeu que l'Esperit Sant sigui el vostre mestre. Descobrireu llavors que el pensament de Déu no és el dels homes; sereu portats a contemplar el Déu veritable i a llegir els esdeveniments de la Història amb els seus ulls; gustareu en plenitud l'alegria que neix de la veritat. En el camí de la vida, que no és fàcil ni està exempt d'insídies, podreu trobar dificultats i sofriments. La presència amorosa de Déu, per mitjà de la seva paraula, és una torxa que dissipa les tenebres de la por i il·lumina el camí, també en els moments més difícils.
(...)La paraula de Déu és un "arma" indispensable en la lluita espiritual; ella actua eficaçment i dóna fruit si aprenem a escoltar-la per a obeir-la després. Explica el Catecisme de l'Església Catòlica: "Obeir (ob-audire) en la fe, és sotmetre's lliurement a la Paraula escoltada, perquè la seva veritat està garantida per Déu, la Veritat mateixa" (n. 144).
(...)Qui escolta la paraula de Déu i es remet sempre a ella posa la seva pròpia existència sobre un fonament sòlid. "Tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, - diu Jesús – s´assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca" (Mt 7,24): no cedirà a les inclemències del temps. »

2on-Què expresso (de paraula o d´obra). Que tingui sempre present que aquell de qui estic a punt de parlar, o a qui estic a punt de parlar, és el meu germà. I abans em pregunti: És veritat el que diré? N´estic segur, d'això? Convé que ho digui a aquesta persona i en aquest moment? Com ho diré? (que sigui sempre amb humilitat i amor) Que demani a Déu que sigui Ell qui inspiri les meves paraules segons el seu voler.


Veniu Esperit Sant, Esperit de fortalesa i de testimoniatge, i feu-me capaç de proclamar sense temença l´Evangeli fins els extrems de la terra. Maria, mare i guia meva, ensenya´m a acollir la Paraula de Déu, a conservar-la i a meditar-la en el meu cor (cfr. Llc 2,19) com ho vas fer tu al llarg de la teva vida. Encoratja´m a dir el meu “sí” al Senyor, vivint l´obediència de la fe. Ajuda´m a mantenir-me ferm en la fe, constant en l´esperança perseverant en la caritat, sempre dòcil a la paraula de Déu.
Sant Josep Gloriós, sigues tu el meu Mestre en l´exercici del silenci veritable (aquest que em fa possible escoltar Déu, els altres i el meu propi cor) i escriu el meu nom al teu cor i als de Jesús i Maria.

“LES CHORISTES” (Els nois del cor)

(Reflexions sobre la pel·lícula “Els nois del cor” -estrenada al 2004 i dirigida per Christophe Barratier-)

TOT RESSEGUINT EL CAMÍ DE L'ESPERANÇA

Vois sur ton chemin
gamins oubliés, égarés.
Donne leur la main
pour les mener
vers d´autres lendemains.

Sens au coeur de la nuit
l´onde d´espoir
ardeur de la vie.
Sentiers de gloire

Bonheurs enfantins
trop vite oubliés, effacés.
Une lumière dorée brille sans fin
tout au bout du chemin.


Mira pel camí
els nens oblidats, perduts.
Dóna'ls la teva mà
per a conduir-los
vers un altre demà .

Sent enmig de la nit
l'onada d'esperança
i l'ànsia de viure.
Senderes de glòria

Alegries infantils
oblidades massa d´hora,esborrades.
Una llum daurada brilla eternament a tot el llarg del camí.

Llostregen els albors dels anys setanta quan Christophe Barratier, tímid i solitari, espera en va, com tots els dissabtes, que el seu pare el vingui a buscar. Als seus vuit anys, ja ha hagut de separar-se d´ell i de la seva mare per anar-se´n a viure amb la seva àvia. Però un dia la seva ànima infantil es commou captivada per un sentiment nou i intens: ha vist a la televisió una pel·lícula: “La cage aux rossignols” (Jean Dréville, 1945); l´emoció que en ella desperten les veus infantils i el personatge del músic fracassat qui, malgrat tot, s´esforça per millorar el món dels que l´envolten, li obre horitzons interiors, camins lluminosos...

“Vaig estudiar música i, per la disciplina i concentració que exigeix, em va convertir en un nen diferent dintre d´aquell univers hostil. Fou un baló d´oxigen, una salvació.” (Cristophe Barratier)

Dècades més tard (l´any 2004) Cristophe Barratier, amb una nova versió del relat, ens convida, també a nosaltres, agombolats per la calidesa de les seves entranyables vivències, a submergir-nos en aquest micromón del correccional “El fons de l´estany”. Resseguirem, de la mà de Clément Mathieu i tots els altres protagonistes, el camí de l´esperança; aquest camí de fe, esforç i plenitud que transfigura l´hivern del sensesentit en una primavera d´amor i motivació interior.

“Això és el que més m´agrada del cinema, i el que tenen en comú les meves pel·lícules preferides: com pot contribuir un individu a millorar el món? Sé que el cinema no pot canviar les coses, però pot despertar les ganes d´intentar-ho. M´agrada sortir de veure una pel·lícula amb ganes d´identificar-me amb el personatge principal. L´ensenyança de Clément Mathieu no es limita a unes simples lliçons de música sinó que és una lliçó de vida. A “ELS NOIS DEL COR” hi ha tres temes: la primera infantesa, la música i l´ensenyament”. (Cristophe Barratier)

L´argument no és nou; els personatges, el desenvolupament de la història, són força previsibles. Àdhuc hi ha una certa gratuïtat en l´ús d´expressions grolleres. Tanmateix és una d´aquelles pel·lícules amb encant que romanen dintre d´un, de vegades durant molt de temps, encomanant la seva amable i esperançada visió de la vida; dient coses, suggerint al cor altres maneres de mirar-se el món, assenyalant nous camins per viure i conviure. Quan succeeix això és quelcom meravellós i alhora misteriós. Com aquelles històries bones que antany es transmetien de pares a fills, sempre les mateixes, però contínuament enriquides pel cor de qui les explicava, perennement esperonadores , “ els nois del cor” reïx a fer de l´espectador una persona millor. Arriba a l'ànima i, per això mateix, de vegades, deslliga emocions contradictòries, doncs toca aquesta ferida profunda de la nostàlgia de la bellesa, i de que el bé acabi triomfant sobre el mal. Desenganyats, moltes vegades, per la realitat, se'ns figura massa dolç el “happy end” (això que se sol dir col·loquialment en sortir del cinema de que “s'imposa controlar les càries i analitzar la glucosa en sang a fi d´evitar mals majors”). Però no ens deixem desanimar: més tard o més d'hora, el bé sempre acabarà vencent al mal. La història, la gran Història de la humanitat, no s´acaba a la Creu, sinó a la Resurrecció.
Iniciem el viatge i s'obre davant nostre un llarg flash-back que ens trasllada al fred hivern de 1949, en plena postguerra. Abunden llavors els orfes i també els nens (i, com no, els adults) amb greus manques d'afecte i de punts de referència sòlids, a causa de les peremptòries preocupacions del moment. -De manera gairebé espontània ens ve a la ment el moment present, al qual podem traslladar sense esforç l’essència del problema, originat, això sí, per motius diferents-. Clément Mathieu, professor de música a l´atur, amb un sentiment subjectiu de fracàs professional, comença el seu primer dia de treball com a vigilant en un internat masculí de reeducació de menors, situat en una petita ciutat francesa. En només uns pocs segons, ja té adjudicat el sobrenom de cap-d´ou, entre d´altres. Uns minuts més, i es veu immers de ple en el foc creuat d'aquesta constant guerra de frustració, exasperació i ira que s'ha apoderat del centre.
“ACCIÓ-REACCIÓ”- és la consigna del director Rachin i a ella subordina tot el seu mètode “pedagògic”. Els altres membres del quadre docent acaten maquinalment la màxima. Però, amb aquest mètode repressiu, amb prou feines si arriben a mantenir l'autoritat sobre els seus difícils alumnes.
Barratier posa en relleu el caràcter inhumà del procediment, jugant amb una paradoxa: el Principi d'acció i reacció, constitueix la tercera llei de la mecànica de Newton
(1). Es tracta, doncs, d'una llei física, d´aquelles que s'apliquen a la matèria inanimada. Però no es pot traslladar, sense més, a l´ésser humà el qual, creat a imatge de Déu que és amor, és molt més que matèria. L'univers està governat per lleis físiques i biològiques, però no som esclaus cecs d'elles... Massa sovint, sense adonar-nos-en, se'ns esquitlla aquest sofisma i ho apliquem com a principi rector en la nostra vida quotidiana: “Aquest me la fa, i jo la hi torno, faltaria més!”, “faig just el contrari del que em diuen perquè vull ser rebel i sentir-me lliure (o sigui, que segueixo essent un titella)” “això em ve de gust i això faig, és una passió inevitable, no es pot dominar”, “vaig tenir una mala experiència, un fracàs, ja no puc ser feliç i tothom que vingui després ho pagarà”...Les conseqüències són dramàtiques; ens fem esclaus dels esdeveniments, de la manera d´actuar dels altres, d'infinitat de coses, i quedem atrapats en un cercle viciós que condueix a la destrucció i ens fa adoptar postures que no van amb nosaltres.
Com sortir-ne? Observem al vigilant Mathieu: compadit d'aquells pobres nois i de les seves vides sense horitzons, ben aviat ha oblidat els seus propis problemes, i esmerça tota la seva energia a buscar maneres de construir quelcom que esdevingui positiu per a tots. De bell antuvi no s´enfronta desafiant a Rachin, això sol ser contraproduent en aquests casos; però s´hi encararà amb decisió, si això arriba a ser imprescindible. No busca anar contra ningú, sinó a favor de tots, de la part bona de cadascun. Per això és més murri, i utilitza la mà esquerra tant com li és possible. I així, amb autoritat intel·ligent i amorosa, però emprant gran fermesa quan cal, intenta acostar-se als seus alumnes. Observant-los, descobreix que la música atreu espontàniament el seu interès. Organitza doncs, amb ells, un cor polifònic que aviat proporciona a tota la classe un nou afany de superació i un motiu benèfic d'unió. També els altres professors es van contagiant del nou aire fresc que rejoveneix l'ambient.
Ja veiem quin és el camí, l'amor és la resposta. L'amor té sempre la seva
font en Déu, i Ell és sempre nou, sempre vida, sempre creador. Si Déu tingués una màxima no seria la de Rachin, seria més aviat quelcom semblant a “acció-creació”, perquè tot ho regenera, fa noves totes les coses, per molt desesperada que sembli la situació. Si li demanem ajut i, tot deixant-lo entrar en el nostre cor, seguim les seves inspiracions, trobarem sempre una resposta constructiva als fets, una sortida creativa que ajudi a millorar les coses.
Es diu de vegades que els cristians hem de nedar contra corrent. Tot i admetent que hi ha una part de veritat en això, jo m´estimo més enfocar-ho des d'un altre punt de vista; més aviat m'agrada pensar que hem de nedar a favor del corrent, però escollint molt bé per quin de tots ells ens deixarem impulsar. Cal buscar, amb humilitat, per a trobar aquest corrent de vida bona, aquesta llavor de veritat, que Déu ha dipositat en el cor de cada persona i bregar a favor d'ella, tot evitant els remolins desordenats que ens arrosseguen al llot, o els troncs i pedres amb els quals podríem prendre mal. Que ningú no ho dubti, Déu ha amagat amb immens afecte un talent a l'ànima de cada persona, una llavor per a ser feliç i donar molt de fruit. Ningú n´està mancat i no n´hi ha cap que sigui menys valuós que els altres.
Però tornem a “El fons de l'estany”; quan tot semblava anar sobre rodes, sobrevenen les dificultats (com sol succeir a la vida). És llavors quan la veu del cínic es reafirma en la seva voluntat de no confiar, dient-se satisfet: “veus com jo tenia raó, és de babaus intentar-ho!”. Fins i tot una veu maliciosa ens castiga interiorment amb aquest mateix agulló. És el moment de no rendir-se i perseverar, de seguir esperant, de seguir creient... per què? L'amor, sempre l'amor és la raó. No ens deixem atrapar pel cínic i la seva obstinació; no hi cap sinó encomanar-lo en les nostres pregàries, i seguir construint per la nostra banda, recolzats en el Senyor, on encara hi hagi portes obertes. La bona sembra dóna sempre bons fruits, encara que moltes vegades qui la sembra no arribi a veure'ls en aquesta vida. Mathieu no és un fracassat, molt al contrari, és un triomfador, perquè estima i lluita pel bé; això és ja una victòria de vida.
En moltes ocasions demanem a Déu miracles. Algunes vegades Ell concedeix algun d'aquests que resulten prodigiosos i cridaners, com aquells que es descriuen als evangelis. Però això no succeeix amb gran freqüència. La major part de les vegades ens dóna a nosaltres el poder d'anar-los construint a poc a poc, amb petits passos de fe i esforç, i tot l'amor per la nostra part. A “El fons de l'estany” esdevenen molts d'aquests miracles. Constantment floreixen per tot el món milers d'aquests miracles humils, de la mà dels senzills sants amagats. És una llàstima que tantes vegades no els sapiguem apreciar. Però la veritat és que en els nostres dies ens calen molts més Mathieu; Benvinguts siguin tots ells! T'hi animes?

“Crec que es pot desxifrar el que sóc a través de cadascun dels personatges... sense excloure al director!” (Cristophe Barratier)
Quin gran servei ens proporcionen les icones, les imatges que veiem, per a concretar els conceptes i intuïcions que forgem en el nostre interior, però que queden un xic abstractes! Quant ajuda el veure reflectits, com en un mirall, actituds, encerts i errors, per a aprofundir en el coneixement de nosaltres mateixos i llaurar aquesta successió de decisions i actituds meves que decidiran en qui em vaig convertint!
Vull compartir amb tu un parell d'aquestes il·lustracions, presents en aquesta pel·lícula, que m'han ajudat especialment:
1-La vivència del perdó i de la comprensió de Déu-Pare: ho veig reflectit en l'actitud de Clément Mathieu i també del bo d´en Maxènce, envers els nois. No governa en l'amor aquest fred “acció-reacció” del director Rachin sinó, més aviat, un altre formós principi: PECAT-MISERICÒRDIA. La misericòrdia davant l'error no consisteix a dir que tot està bé i que res no ha ocorregut, que no existeixen el bé i el mal. No, això seria afegir més mal (una mentida) al mal precedent. La misericòrdia, en canvi, busca restaurar al pecador per l'amor, donar-li l´ocasió de reparar el dany que ha causat amb la seva falta. De vegades, fins i tot resulta precís un càstig, però no motivat per la ira, la venjança o l'afany de dominar o humiliar, sinó per a permetre-li prendre consciència del seu pecat i edificar en bé el que abans va destruir en mal. Ho veiem en el jove Le Querrec, exercint d'infermer de qui ha estat la seva víctima. Encara més bell resulta l'agraïment pel perdó, a l´esplèndida escena amb Pierre Morhange durant el concert públic del cor.
Si eliminem de la vida l'experiència del perdó i de la reconciliació (especialment en el Sagrament de la Reconciliació), li robem a l´ésser humà un dels elements clau per a arribar a la felicitat. Només qui és capaç de demanar perdó i se sap perdonat, és capaç de perdonar. La resta només són frases i eslògans que no arrelen en el cor i, en el moment menys pensat, rebroten amb la rancúnia o la culpabilitat reprimides.
2-Reservo un espai privilegiat pel petit Pépinot. M´emociona pensar que Déu i Maria ens veuen així, com el veiem nosaltres a ell quan, amb senzillesa de cor i humilitat, els demanem confiats, sense defallir, allò que necessitem. Estic convençuda que els seus Cors es commouen desbordats per una gran tendresa envers nosaltres, quan ens presentem davant ells tal com som: petits, pobres i desvalguts (Cf. Mc 10, 13-16). El petit ajudant del director del cor representa per a mi una personificació del “demaneu i Déu us donarà” de l'Evangeli (Llc 11, 9-13).
Mereix un esment particular la magnífica banda sonora de Bruno Coulais; una sèrie de vint-i-un temes que són un cant a la vida, a la necessitat de ser millor cada dia i de superar les dificultats. Algunes han estat compostes especialment per a la pel·lícula amb estudiada senzillesa i emotivitat, com correspondria a unes peces que, en la ficció, són obra de l'humil Mathieu; d´altres han estat seleccionades de diferents autors o del propi Barratier. Es té molta cura de la sensació de progrés en el nivell d´aprenentatge dels cantaires del cor. Les parts corals estan
interpretades magistralment pels petits chanteurs de Saint-Marc de la catedral de Lyon i el seu solista, Jean-Baptiste Maunier, qui també encarna, com a actor, a Pierre Morhange, amb expressiva interioritat.
No es pot ometre tampoc un esment al bon treball dels petits actors, novells la major part d´ells, els quals, juntament amb els adults, van haver de suportar la canícula estival amb robes d'hivern en les escenes inicials, doncs tota la pel·lícula es va rodar a l'estiu.
Vull agrair, en fi, a tots ells i als altres membres de l'equip de filmació que ens hagin regalat tot això, i a Déu per haver-los-ho regalat a ells.


“La humanitat encara no sap el que té en posseir el do de la música” (Pau Casals).
[1] Ens diu que si un cos A exerceix una acció sobre un altre cos B, aquest exerceix sobre A una altra acció igual i de sentit contrari. Això és quelcom que podem observar quotidianament en nombroses ocasions. Per exemple quan som en una piscina i empentem algú, nosaltres també ens movem en sentit contrari. Això és degut a la reacció que l´altra persona fa sobre nosaltres, encara que no tingui la intenció d´empènyer-nos a nosaltres.
ELS NOIS DEL COR (Els choristes)

Adreça: Christophe Barratier.
Països: França i Suïssa.
Any: 2004 .
Durada: 95 min.
Gènere: Drama.
Música: Bruno Coulais.
Estrena a França: 17 Març 2004 .
Estrena a Espanya: 3 Desembre 2004

(Està disponible a la xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona)

HEINRICH HARRER: DE “7 ANYS AL TIBET” A L´EXPEDICIÓ FINAL

El proppassat 7 de gener Heinrich Harrer “es llençà amb una gran tranquil·litat envers la seva darrera expedició”- així ho comunicava a la premsa la seva família-. El llegendari muntanyenc austríac s´havia fet famós per diverses fetes, i el seu llibre autobiogràfic “Set anys al Tibet”, publicat originalment al 1953, i dut a la gran pantalla l´any 1997, pel director francès Jean Jacques Annaud, amb l´actor nord-americà, Brad Pitt, com a protagonista.
Considerat un dels grans alpinistes del segle XX, tenia 94 anys en el moment del seu traspàs. Havia nascut el 6 de juliol de 1912 a Huettenberg, ciutat situada a una zona molt escarpada d´Àustria, on va desenvolupar des de petit un gran amor pel muntanyisme. Cursà estudis de geografia i de professor de gimnàstica. L´any 1936 fou l´abanderat del combinat olímpic austríac als Jocs Olímpics de Berlín. Al 1937 fou campió de descens als Jocs Acadèmics. Va participar en més de vint expedicions d´alta muntanya de gran dificultat, i va rodar quaranta documentals a l´aire lliure. L´any 1938 formà part de l´expedició que va assolir per primera vegada el cim de la mítica cara nord del Eiger, als Alps Suïssos, que abans s´havia cobrat vuit vides. El seu èxit com a escalador el va dur, amb 27 anys (1939), a l´equip austro-alemany que pretenia coronar per primera vegada el pic Nanga Parbat (de 8.114 metres) al Caixmir, a l´Himalaia. L´esclat de la Segona Guerra Mundial va frustrar els plans, i tot l´equip fou arrestat i dut a un camp de presoners anglès a l´Índia. Després de quatre anys i mig allà, van aconseguir fugir, juntament amb un company, Peter Aufschnaiter. Van haver de recórrer, en una ruta increïble, 2.000 Km vagarejant per les muntanyes durant més de vint-i-un mesos, i travessant trenta-un passos i uns cinquanta cims de més de 5.000 metros de altitud, abans d´arribar a Lhasa, capital del Tibet; allà romangueren gràcies a un permís especial del govern tibetà, doncs la ciutat sagrada estava prohibida als estrangers. S´hi van estar cinc anys en un clima d´amistat i d´intercanvis mutus de coneixements amb els llogarrencs. Heinrich es guanyà la confiança del Dalai Lama, que llavors tenia 11 anys, esdevenint el seu preceptor i amic. L´amistat va perdurar, i el Dalai Lama el va visitar a Àustria amb motiu del seu vuitanta i també noranta aniversaris, respectivament. Descriu la seva vivència d´aquests fets al seu llibre “Set anys al Tibet” i també a “La meva vida a la cort del Dalai Lama”. “Tant de bo aquests records desvetllin en el meus lectors una mica de simpatia i comprensió envers un poble, l´únic anhel del qual, fou viure lliure i independent!” –manifestava com a darrera aspiració en escriure els llibres-.
La terrible invasió militar xinesa del Tibet l´any 1950, va dur tots dos austríacs a deixar el país menys d´un any després. Va continuar, més endavant, les seves arriscades exploracions a l´Amazones, Groenlàndia, Alaska, Congo i Guinea, entre d´altres indrets. Però el que havia marcat la seva vida havia estat el viatge al Tibet.
Havent esdevingut tan famós, gairebé un mite per la seva epopeia, s´entén la gran commoció que van causar les afirmacions de l´article de la revista alemanya Stern, segons les quals, Harrer havia estat nazi des del 1933, membre de les SA i després de les SS. Malgrat negar-ho inicialment, un cop enfrontat amb les proves, ho acceptà parcialment i es retirà, desapareixent de la vida pública. El periodista austríac Gerald Lehner va trobar el seu expedient, que no el relacionava amb cap crim de guerra, però sí donava motius d´inquietud sobre les seves activitats; la presencia de Harrer al Tibet hauria pogut tenir com a motiu una campanya nazi amb la intenció d´aliar-se amb el poble tibetà (al qual Himmler considerava descendent de la raça ària), contra els jueus asiàtics i els anglesos. Segons aquesta versió dels fets, alguns dels contactes allà haurien obert el pas a Lhasa als dos joves austríacs. Harrer afirmà que la seva pertinença a les SS va ser merament passiva i oportunista, a fi de poder participar a les expedicions, i que llavors encara no hi havia indicis dels extrems criminals on haurien d´arribar més tard els nazis. “Això no obstant, crec que el que va succeir amb les SS va ser un dels errors de la meva vida, potser el més gran” –concloïa- .
Independentment del tipus de nazi que hagués estat Heinrich Harrer, el cert és que el Tibet el transformà. Al llarg del seus posteriors cinquanta-tres anys arreu del món, desenvolupà una gran tasca humanitària, no només en defensa de la sobirania del Tibet, sinó també de la dignitat dels pobles del tercer món. En tot cas, només Déu pot jutjar-lo i el que ens pertoca a nosaltres és encomanar la seva ànima a la Misericòrdia Divina.
No podem conèixer en profunditat tota la veritat sobre el Heinrich Harrer real i les seves activitats, és per això que vull deixar clar que només em baso en el personatge que ens presenta la pel·lícula “Set anys al Tibet”, quan faig les consideracions que segueixen.
Hom podria interpretar el relat d´una manera global, considerant-lo com un exemple de vida a la qual, en essència, té lloc el mateix que en qualsevol vida, de qualsevol persona que ha viscut, viu o viurà: Déu que estima a tots els homes, surt a l´encontre de tots i cadascun, constantment, fent servir els mitjans disponibles, amb la intenció enamorada de que anem obrint els ulls a la veritat sobre nosaltres mateixos i sobre el sentit de la vida, a fi que arribem a entendre el que és estimar i ser estimat. Vol que, d´aquesta manera, se´ns faci palès el nostre estat de pecat i pobresa i, amb senzillesa, ens obrim a l´acció del seu amor per poder ser salvats per Ell. Cada individu és lliure de obrir-se, o bé, tancar-se a cada petita o gran crida que l´Esperit Sant li va fent al llarg del seu camí i, d´aquesta manera, avançar més o menys, o gens, en la pròpia realització vital, en l´assoliment d´allò pel que hem estat creats i que és l´únic que ens pot fer feliços .
Prenc com a exemple quatre moments àlgids de la filmació.
El primer esdevé quan, després de fugir plegats del camp de presoners, i fer un llarg recorregut per les muntanyes, el company d´en Harrer el confronta amb la seva veritat: Heinrich és tan cínic (se´n riu, fins i tot, quan l´enxampen en una mentida greu) i insensible als altres, que ningú no és capaç de suportar-lo. És la gota que fa vessar el got d´una sèrie de fets que el fan adonar-se de com n´ha arribat a abusar i utilitzar els altres, anant sempre a la seva. Els ulls se li obren, a aquell gran egoista, addicte al propi jo (cosa molt freqüent als nostres dies) i, amb admirable decisió, comença a reaccionar i a rectificar tot demostrant-ho amb fets (altrament foren només parauletes buides). Comença a buscar també el bé dels altres, fins i tot amb sacrifici. En definitiva, surt d´ell mateix per començar a estimar.
El segon té lloc quan tots dos amics malden per conquerir la mateixa noia. Ell fa servir el seu tarannà narcisista de sempre, pensant només en lluir-se ell mateix. L´altre jove, en canvi, pensa en la noia i es comporta amb humilitat. Un dia, ella, encuriosida per les activitats muntanyenques d´en Heinrich li en fa preguntes, i ell li mostra als diaris tots els seus premis i medalles. Com que ella no entén per a què serveix tot allò, ell li explica que és per triomfar, per arribar més a dalt que ningú... Justament això és el que a ella la deixa perplexa!: “al meu poble no és això el que té valor...”-respon- i li explica que el que valoren els seus, és la senzillesa i el desenganxament dels desitjos. Una mica cansats com estem de la societat a la qual vivim, brutalment competitiva i esclava de l´eficiencia, en un principi se´ns fa simpàtic aquest plantejament. És un esbós de veritat que prové d´aquelles llavors que Déu hi ha posat al cor dels homes i es manifesten quan hi ha bona voluntat. Però la plenitud de la Veritat és Jesucrist (“(...)Jo sóc el camí, la veritat i la vida(...)” -Jn 14, 6-) i l´ha revelada a l´Església, la seva Esposa; Ell en encarnar-se ens ha mostrat que el món material no és dolent, ni és virtut evadir-se´n, sinó implicar-nos-hi i estimar-lo ordenadament, posant-lo al servei de l´amor, al servei de Déu i els altres, a fi que el Regne de Déu progressi. No és dolent arribar als primers llocs si no ho fem per auto-complaença, sinó per poder fer el bé. Certament, els cristians ens hem contaminat tant de l´afany de poder i del materialisme que ens envolta, que moltes vegades deformem la veritable imatge del que Jesús ens ha vingut a ensenyar: la Humilitat i el fer-se servidor de tots per amor, a exemple d´Ell. [“(...)qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor (...) com el Fill de l´home, que no ha vingut a ser servit sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”(Mt 20, 26-28)].
Un tercer moment que vull destacar és aquell en el qual el protagonista diu: “pensar que jo abans també estava d´acord amb això...!” Es referia a l´ús de la força i la violència a fi de dominar els països, d´imposar les idees. Però ara ell estima aquell poble tibetà i li dol el seu dolor; en Harrer ha après la lliçó de la compassió i la misericòrdia. Tant de bo tots l´aprenguéssim, aquesta lliçó i ens poséssim sempre en el lloc de l´altre en les nostres actuacions! Llavors ens adonaríem que el proïsme, és una persona com tu i com jo, amb sentiments, esperances, drets i anhels. Com canviaria el món si s´escampés arreu aquesta manera de viure!. Novament veiem aquí una llavor de veritat del que Jesús ens ha revelat en plenitud: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d´aquests germans meus més petits, a mi m´ho fèieu.” (Mt 25, 40). I Ell mateix, compadint-se de la nostra miserable situació, ha volgut posar-se completament al nostre lloc, fent-se home com nosaltres i carregant a sobre seu tot el pecat i patiment del món. Per això la Misericòrdia de Déu és un dels seus atributs més magnífics.
Finalment (i arribem al quart moment) el jove Dalai Lama l´encoratja a posar en pràctica aquella nova actitud a la vida que havia après, a rectificar els errors que pogués i esmenar-se, sí, però... a la seva vida real! Efectivament, l´encontre amb la veritat no ens ha de conduir a una evasió cap un món que ens podria semblar més idíl·lic o fascinador. Hem de buscar el nostre camí, partint de la nostra realitat i forjar-lo pas a pas, amb l´ajut de Déu, amb petits esforços, renovats cada dia, a la vida quotidiana. És menys espectacular i, de vegades, més rutinari, però només així caminarem en la realitat i no en una il·lusió.
I la pel·lícula té un final feliç per en Harrer, i qualsevol vida el pot tenir també: mai no és massa tard per rectificar, cap error és massa gran com per no poder ser perdonat per Déu si així li ho demanem; sempre trobarem el seu ajut i amor incondicional, sempre amb els braços oberts...! Aquella alegria que trobà el protagonista en demanar perdó a l´amic o al seu fill, la podem trobar nosaltres, infinitament multiplicada, en demanar perdó a Déu i els germans, mitjançant el Sagrament de la Reconciliació, i començar de nou.
Quantes vegades una bona amistat, un amor humà veritable ens fa veure més a prop el Cel, ens fan venir ganes de ser més bons, més honestos i generosos, de cercar la Veritat plena...! No malbaratem l´ocasió, pensant que són ximpleries del moment que ens ha agafat sentimentals! Qualsevol amor de debò que hi hagi en aquest món és un petit reflex que s´alimenta de l´amor de Déu. Ell l´ha anat escampant arreu com a trampolí per que arribem a viure en Ell, en comunió amb els germans:
“(...)Déu és amor ; el qui està en l´amor està en Déu, i Déu està en ell.”(1Jn 4, 16).

ANY DE XAVIER

El 3 de desembre de 2005 s´inaugurà, amb una Eucaristia solemne, la celebració de “l´any de Xavier” en commemoració del cinc-cents aniversari del naixement de Sant Francesc Xavier, copatró mundial de les missions catòliques, amb Sta. Teresa de Lisieux.
Nascut al castell de Xavier (a prop de Pamplona), el 7 de abril de 1506, Francesc de Jassu i Azpilcueta era el fill petit d´una família notable del Regne de Navarra; es llicencià en Filosofia i Lletres a la Universitat de la Sorbona de París. Arran de la seva conversió, va passar a formar part de la naixent Companyia de Jesús. Un cop ordenat prevere, i després d´exercir les seves primeres tasques ministerials, marxà de missioner, nomenat pel Papa Nunci Apostòlic a les terres d´Orient. Allà duia sempre clavades al cor dues espines: els grans sofriments dels nadius a mans dels pagans i els portuguesos; i els mals cristians que, amb la seva apatia i l´escàndol que donaven, eren un greu obstacle pel bé i la comunicació de la Bona Nova de l´Evangeli. Es lliurà en cos i ànima a la missió que el Senyor li havia encomanat, i que Ell mateix beneïa, sense estalviar-li, tanmateix, molts patiments i treballs. Morí davant la costa xinesa, en condicions de gran precarietat material, el 3 de desembre de 1552, amb el Nom de Jesús als llavis i gran pau a l´ànima. Abans havia ofert al Senyor totes les tribulacions de la seva malaltia. Diuen alguns relats que, la coneguda imatge de Crist que hi ha a la Capella del castell on nasqué (anomenada també “el Crist del somriure”, amb motiu de l´enigmàtic somriure que il·lumina el seu rostre, símbol de la victòria sobre la mort) va suar sang en el precís moment del traspàs de Xavier. El seu cos, incorrupte, es conserva a Goa (Índia).

El punt d´inflexió de la seva vida l´havia marcat, anys enrera, la influència de Sant Ignasi de Loyola, company d´universitat que va esdevenir aquell “tresor”, el bon amic que ajuda l´amic en la recerca de la veritat. El fundador de la Companyia de Jesús, sacsejà l´ànima de Xavier amb els seus bons exemples de vida i adreçant-li reiteradament la pregunta de l´Evangeli: “Què en treu l´home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix ell mateix?”(Llc. 9, 25). Li proposava també d´apartar-se uns dies de les seves tasques quotidianes, per seguir el mateix mètode d´interiorització que ell havia desenvolupat, basat en la seva pròpia experiència de creixement espiritual. Per fi accedí el deixeble a fer aquests exercicis espirituals sota el seu guiatge i, després de viure un dur combat espiritual per superar els obstacles, quedà profundament transformat per la Gràcia i l´Amor de Déu.

Abans de la seva conversió, Xavier era ben plantat, intel·ligent, perceptiu i emprenedor; de naturalesa molt sociable, alegre, jovial, li agradava passar-ho bé i, sobretot cantar. El seu cor, molt gran, ambiciós, aspirava a grans coses i els entrebancs no el deturaven. I després de convertir-se... què? Es tornà, potser, sorrut, ensopit i trist, i se li aigualí la festa? No, ben al contrari, en enamorar-se de Déu va trobar el veritable sentit i font de totes aquelles virtuts naturals amb que havia estat dotat i les va fer servir, renovellades per la Gràcia, en servei de la vocació, especialment pensada per a ell des de tota l´eternitat i per a la qual havia nascut. Amb el seu amor apassionat per la veritat i les persones, no planyia esforços en el desig de que tots coneguessin la salvació que ve de Jesucrist; componia cançons alegres i enganxadisses per a ensenyar el catecisme als nens i al poble senzill, feia servir el seu enginy per a negociar amb els governants i ajudar als nadius, era afectuós i bon amic dels seus amics i volia ajudar-los a ser feliços... Ho basava tot en l´amor a Déu, i la total confiança en Ell, i en que li donaria les forces i tot el que li calgués per a dur a terme la seva Santa Voluntat.

Tu i jo tenim també moltes qualitats i dons que provenen de Déu. Ell mateix ens ajudarà a descobrir com posar-los al servei de l´amor seguint la nostra vocació personal. D´aquesta manera, trobant el camí veritable i seguint-lo és com ens rejovenirem i serem lliures interiorment, i no quedarem buits i frustrats. Només hem de fer un acte de Fe en la persona de Jesús i decidir-nos a confiar-li la nostra vida i el nostre cor per que així Ell ens dugui al que ens ha de fer feliços a cadascun.
Jesús ens adreça a nosaltres, aquí i ara, la mateixa pregunta que a Xavier: “De què et serveix assolir tots els triomfs d´aquest món si, en canvi, perds la teva ànima?”
No vol dir això, ni molt menys, que ens haguem de desentendre de les qüestions d´aquest món, ni que sigui dolent lluitar per assolir fites, o coses materials. El que és dolent és tenir-ho com a finalitat i no com a mitjà, i voler-ho a qualsevol preu: transgredint les lleis que Déu ha inscrit al nostre cor i la nostra naturalesa; perdent la pau de l´ànima; ignorant, quan no utilitzant, les persones...El que és dolent és fer-nos esclaus de les coses fugisseres.

No, no val la pena una mentida, una trampa per tancar un negoci o aprovar un examen. No compensa perdre la salut i robar l´afecte que devem als nostres, per adquirir unes riqueses o un status que no ens són imprescindibles. No és un bon negoci negar Jesús davant els homes, per por que ens mirin malament o ens ataquin, i merèixer així que Ell ens negui el dia del Judici (Cf. Mt. 10, 33).
Moltes vegades ens volem enganyar a nosaltres mateixos dient: “bé, només faig aquesta trampeta en això petit...”, “però amb això jo no faig mal a ningú...”, “qui ho ha de saber...?” (tot se sabrà, tard o d´hora -Cf. Mc. 4, 22-), “tal com està el món, jo no faig tant de mal com aquells altres...”, “tothom ho fa...!”. Prou que sabem, però, que sí que en fem de mal, perquè en comptes d´aixecar el clima moral i l´amor a Déu en el nostre món, ofenem el Senyor i ens degradem gradualment, fins que ja cap pecat no ens semblarà greu. Prou que sabem també, que no tothom juga aquest doble joc d´una espelma a Déu i una al diable. No, hi ha força persones, guiades per l´Esperit Sant (o sàpiguen o no), molt valentes, que pateixen presó, calumnies, humiliacions i perden avantatges materials, i fins i tot la vida, per tal de dir sempre “sí” a Déu, i “no” al que és incompatible amb el seu Amor i la pròpia consciència. I ho fan, no perquè siguin masoquistes, sinó perquè han experimentat que només es pot ser feliç vivint en la Veritat.

Déu ens ha escollit per confiar-nos l´Evangeli, no per que després ens deixem arrossegar cap el fang ni que sigui de mica en mica; sinó per ser llevat, enmig del nostre entorn quotidià, de vida nova, neta, honesta, enamorada, per ser fidels a la crida personal d´Aquell que no ha dubtat de morir a la Creu per salvar-nos. És clar que és un camí esforçat! si no...quina gràcia tindria, si ja estava tot fet?

Senyor, et demano, per intercessió de Maria i de Sant Francesc Xavier, que toquis el meu cor per que no m´enganyi l´Enemic, que vol arrabassar-me el tresor més valuós: el teu Amor. Et demano que avui m´ajudis a fer aquest primer pas de confiança en Tu, que ets la Vida i la Joia, doncs vull creure que val la pena, malgrat els meus grans dubtes i resistències inicials...

Podríem resar la novena de la Gràcia de Sant Francesc Xavier, que va del 4 al 12 de març (doncs fou canonitzat el 12 de març de 1622) i, encara molt millor, si ens és possible, fer uns Exercicis Espirituals.

I...QUÈ PUC FER SI JA NO PUC MÉS?

Hi ha un petit acudit, força vell -i dolentet també, no us ho negaré- que, això no obstant, pot il·lustrar el tema d´avui: sabeu per què els gats aixequen la cua quan se´ls amanyaga passant-los la mà pel dors? Doncs per assenyalar on s´acaba el gat !

A nosaltres ens passa una mica el mateix, tenim un límit i, quan ens burxen més enllà, o bé sorgeixen contratemps, patiments, humiliacions, injustícies o desgràcies que l´ultrapassen, ens “acabem” i marquem el límit “aixecant la cresta” o desesperant-nos. Ho manifestem de maneres diverses: mal humor, murmuracions, crítiques, venjances més o menys explícites, conductes addictives de tota mena...
Qui no ha sentit mai al seu interior una veu que diu més o menys: “prou, aquesta és la gota que fa vessar el got, fins aquí podíem arribar...!”? Crec que és molt important que aprenguem identificar-la, perquè l´experiència prou ens ensenya que del que fem o diem immediatament després, ens en hem de penedir quan reflexionem amb més serenitat. Si no ho impedeix la gràcia de Déu, tots sóm capaços de les pitjors coses, si ens enfrontem a un mal prou fort per abatre l´edifici del nostre jo. Cal prendre consciència de que som febles i impotents davant el mal, i de que el nostre amor propi ens acompanyarà al llarg de tota la vida. Saber-se necessitat és la primera passa per demanar ajut. Si mai no has pres consciència d´això podries demanar l´Esperit Sant que il·lumini aquesta vessant del teu cor.
N´hi ha que esmercen molts esforços a fer exercicis d´autodomini, d´auto-salvació, de control mental, etc. És una mica com llençar-se al buit sense paracaigudes, pots tenir sort un cop, però és molt desassenyat! Enfortir la voluntat és, certament, convenient, però fer-ho així tots sols, ens condueix, més tard o més d´hora, a fracassar de dues maneres possibles: o bé no ho aconseguim mai, perquè la nostra feblesa es fa evident a cada pas, i llavors ens exasperem i ens tornem encara més rondinaires i malcarats o ens enfonsem; o bé reeixim la major part del temps i llavors, sense amor, esdevenim superbs i estarrufats. No sé què és pitjor, la veritat.
Us proposo un sistema més “astut”, més a l´abast de qualsevol. Donat que tots estem marcats pel pecat original, fem fallida per un indret o un altre (qui no té un all té una ceba, que diuen), així doncs necessitem ser salvats; Jesús ja ens ha salvat, ara cal que cadascú, lliurement accepti i apliqui a la seva vida, aquesta salvació que se´ns ha donat graciosament. Acostumem-nos, doncs, a recolzar-nos sempre en Ell. Podem preguntar-li què faria Ell en cada situació i demanar-li les forces, que Ell ho faci en mi; quan es tracti de corregir algú, li demanaré que em deixi el seu Cor per fer-ho amb el seu Amor; si haig d´aguantar una situació desagradable, em recolzaré en Ell i ho oferiré pel seu amor, per qui em fa patir, per algú que ho necessita, etc. ; si veig que algú obra malament i no està a les meves mans corregir-lo, o no ho accepta, per comptes de criticar-lo, pregaré per que s´esmeni. Demanaré a Jesús que em vagi deixant el seu Cor perquè sigui Ell qui ho faci en mi a cada moment. Haig d´exercitar-me en fer això en totes les coses, començant per les més senzilles. No puc esperar que, en el moment de gran crisi, seré capaç d´improvisar-ho això. Em caldrà exercitar molt la pregària, el tracte afectuós i constant amb Déu.
Fracassaré moltes vegades, però llavors ja no estaré mai sol, Jesús m´aixecarà, confessaré el meu pecat i la gràcia del Sagrament m´enfortirà per seguir endavant i per no desanimar-me, tantes vegades com caigui en coses semblants. El Sant no és qui no cau mai, sinó qui es deixa aixecar sempre de nou per Jesús. Ell anirà posant pau en les nostres ànimes i aquesta pau es podrà escampar arreu en aquest món que tant la necessita.
Maria, Reina de la Pau, completament plena de Déu, plena de Gràcia, ajuda´ns a dur a terme aquest propòsit en aquest nou any 2006!

EL NADAL I ELS SEUS REGALS


“(...) VEIEREN EL NEN AMB MARIA, LA SEVA MARE; ES PROSTRAREN A TERRA I EL VAN ADORAR (...)”(Mt 2,11)
Per Nadal ens fem regals els uns als altres com a mostra del nostre desig mutu d'estimar-nos com a germans segons Déu, que és el nostre Pare; també com a expressió d'alegria perquè ens ha nascut un Salvador, el Messies, el Senyor.

Els Reis d´Orient ens porten obsequis per a recordar-nos aquells primers (or, encens i mirra) que van oferir a l´Infant-Déu, que era i és tota la Bondat Divina feta home. Així ens volen esperonar per tal que siguem bons a imitació Seva i per la seva Gràcia; desitgen que siguem de "bona voluntat" (estimant la de Déu) i així poder rebre el regal autènticament valuós que Déu ens fa: el seu Amor, la seva Pau, la seva Salvació...
Déu ens fa el més gran dels regals possibles: se'ns ha donat Ell mateix per tal de ser Déu-amb-nosaltres (Emmanuel) per sempre més; Ell viu realment entre nosaltres a la Sagrada Eucaristia.
A la Festa de l'Epifania del Senyor celebrarem que Ell se'ns ha manifestat, ens ha revelat el seu Ésser Diví i ens ha donat tres grans mostres del seu acostament i Amor als homes: l'adoració dels Reis (que ens fa veure que la salvació és per a tots els homes sense distinció de races), el Baptisme de Jesús i les Noces de Caná.
Tota la vida de Jesús és com una epifania, un camí de llum. Ell ens mostra el seu Rostre, es manifesta com a llum del món (Cf. Jn 9,5) i Salvador que ens duu a l'Amor del Pare, a fi que El coneguem, El contemplem, L´estimem... Així serem modelats segons el seu Cor que és la fita del pelegrinatge cristià: la santedat.
Maria va contemplar el Senyor d´una manera tal, que la Pau del Cel es va encarnar al seu Si virginal. Ell va voler venir a nosaltres per mitjà d'Ella, fent-la Mare de Déu. Començarem el nou any celebrant amb joia la Maternitat Divina de Maria el dia 1 de gener; llavors felicitarem la nostra Mare per tan gran honor.
A més Déu ens ha fet el gran do que Ella sigui també la nostra Mare. Voldrà, doncs, que nosaltres anem vers Ell (la nostra fi última) per mitjà de Maria, el camí més dolç, senzill i segur.
La contemplació dels misteris de la vida de Jesús, feta en companyia de Maria i a imitació seva, a través dels seus ulls i El seu Cor, constitueix el rés del Sant Rosari.
El Sant Pare, venerable Joan Pau II, ens va “demanar de tot cor” que el resem tots, cada dia, per tal d´implorar de Déu el do de la pau per al món, i construir-la des del nostre cor. També per les famílies.
El Papa Benet XVI ens ha tornat a fer la mateixa recomanació tot convidant-nos també a rellegir la Carta Apostòlica Rosarium Virginis Mariae per així conèixer millor la seva importància i atractiu.
Si redescobrim el valor, la bellesa, la simplicitat i alhora, profunditat evangèlica d'aquesta oració, veurem que edifica en nosaltres el coneixement i l´Amor de Déu, per mitjà del silenci interior i l'oració del cor. Anirem entreteixint el ritme de la nostra vida, harmonitzant-la amb el ritme de la vida Divina.
Hauríem de fer-li aquest regal al món, doncs l'única pau veritable, l'única salvaguarda del medi ambient i de totes les coses bones que tan amenaçades estan, vindran com a do de Déu, en l'Amor i per l'Amor. Primer als nostres cors, propagant-se progressivament després.
Per a això hem de col·laborar i ésser, generosament, “nosaltres-amb-Déu” ja que Ell se'ns ha lliurat per Amor per a ser “Déu-amb-nosaltres”.
Vols començar, tu també, el nou any amb el propòsit d´afegir-te als molts que ja resen el Sant Rosari cada dia?
(si no saps resar-lo o no vols fer-ho sol, pots afegir-te a d´altres membres de la Parròquia; també pots unir-te als oients de Ràdio Estel, tots els dies a les 7:00 del matí al 106.6 FM)
Feliç i Sant Nadal i que l´any 2006 el Senyor ens beneeixi a tots amb el do de la Pau!

Llegiu un bonic conte de Nadal!

Matemàtica espiritual :INSTANT PRESENT X INFINIT = INFINIT


En un sentit ampli de la paraula, tots hem de treballar. Davant Déu també és treball l'estudi, i treball són tots els esforços, dificultats pel sofriment, en l'ancià o el malalt; les lluites per aconseguir una ocupació en qui no la té; i, per descomptat, ho són els quefers domèstics o laborals que, al llarg de la jornada, porten a terme la majoria. Ningú no podria ser veritablement feliç ociós, doncs la creativitat és inherent a la realització de l'home. El treball no és un càstig de Déu, sinó una ocasió privilegiada que Ell ens concedeix, per a col·laborar amb Ell en la Creació, encara inacabada. No obstant això, com a conseqüència del desordre que va introduir el pecat original, van venir a la nostra vida el patiment i cansament que solen acompanyar les nostres tasques. Especialment aquí és on entra en joc un element que oblidem amb freqüència: també estem cridats a col·laborar amb Déu en la Redempció, a fi que s´apliquin els mèrits del Salvador. De vegades, ens manca astúcia (de l'astúcia que agrada a Déu) i desaprofitem l'ocasió de conferir un valor incalculable a la nostra dedicació quotidiana. La meva vida i la meva tasca, soles, són petitetes, com una gota d'aigua enmig de la immensitat del mar; però amb Crist vivint en mi, adquireixen un valor infinit. Quina oportunitat tan bona ens proporciona l´Advent per donar una nova embranzida a la nostra vida cristiana i així preparar-nos per celebrar amb goig i agraïment la Festa del Nadal! Sí, el Nen-Déu se'ns dóna, encarnant-se, per a viure a la història, per a viure la nostra història, i així redimir-nos essent ofrena perfecta d'Amor i obediència al Pare. I s'ha quedat amb nosaltres per a sempre en aquest Betlem perenne que és el Sagrari!
Jesús es va encarnar i viu entre nosaltres; fa seu tot el que és nostre i nostre tot el que és seu; no ha d´haver-hi, doncs, desconnexió entre la seva presència a l'Eucaristia i el quefer quotidià dels cristians. Vol viure en mi a cada cosa que faig, que ho faci tot com ho faria Ell; encara més, anhela que jo permeti que sigui Ell mateix, el seu Esperit Sant d'Amor, qui ho faci en mi per tal de poder dir: “Certament aquestes són les meves mans, els meus ulls...EL MEU COR!”
A més vol que jo uneixi tots els meus esforços, vivències i goigs, a la seva ofrena a l'Altar a la Santa Missa, per a col·laborar en el seu pla de salvació, unit a Ell que és l'únic Redemptor. I també que busqui al llarg del meu jorn, una contínua referència a Déu-Eucaristia perquè es converteixi en font i cimal de tota la meva existència. Ja no podré considerar cap detall insignificant. No m'enganyaré pensant que seré capaç de quelcom gran per Déu si, alhora, descuro aquestes coses de cada dia que estan a l'abast de la meva mà: “Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans” (Llc. 16,10). I molt menys se´m passarà pel cap d´oferir nyaps, o tasques fetes a desgana o de mal humor, en les quals no he fet rendir al màxim aquests dons que Déu m'ha confiat per a donar-li Glòria i servir al proïsme. Qualsevol acció humana resulta agradable als altres, com a mostra d'interès i de respecte, quan està ben realitzada, amb amor, amb detall i amb delicadesa. Lògicament, i amb més motiu, l'ofrena a Déu ha de tendir a ser tan bona com sigui possible, però no per perfeccionisme o ambició, sinó per amor. Si veig a cada tasca que realitzo una ofrena a l'Altar de Déu, i a cada proïsme al qual serveixo, Jesús mateix, revitalitzaré la meva jornada amb nova il·lusió i veuré a cada petita batalla una ocasió d'oferiment per a ajudar-lo a redimir el món, per l'Església, el país, la parròquia, la família, els necessitats, etc.
Maria, Dona eucarística, Mare del Nen-Déu, tu ets el millor exemple de santedat en les coses petites. Ensenya'm a estar enamorat, a romandre en l'amor de Crist, perquè sempre faci les meves obres per amor a Déu i en unió amb Ell, per molt simples o tedioses que puguin ser.
Sant Advent!

L´ESGLÉSIA PURGANT TAMBÉ ÉS ESGLÉSIA: GERMANS NOSTRES!

Jesús ens diu: “Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms”. (Mt. 10, 16)
Es veu fàcilment que el mal està molt estès arreu. També hi ha molt de Bé, el que passa és que no fa tant de soroll. Però certament l´Enemic de les ànimes, amb les seves mentides, el seu odi i egoisme, ha aconseguit guanyar-se moltes ments, cors i voluntats. Els nostres abusos i pecats, en ocasions, alteren fins i tot l´ordre de la Natura. Són els efectes del mal que entrà al món amb el pecat original i prospera amb cada pecat personal nostre, també els meus i els teus. Els indefensos són sovint destrossats i engolits talment com si els llops aguaitessin a cada cantonada...
Davant aquest panorama del qual sovint ens lamentem, hi ha la temptació de desesperar-se i deixar-se guanyar pel mal, fer servir les seves mateixes armes, i esdevenir, nosaltres també, llops. S´afegeix una altra temptació: pensar que tot està perdut, que canviar les coses està únicament en mans dels governants i potentats.
Doncs no, Déu sempre pot més, el Bé sempre acabarà vencent el mal. El descoratjament ve quan pretenem resoldre les coses nosaltres sols, amb les pròpies forces i no comptem amb Déu. I és que sovint se´ns encomana la mentalitat dominant i mirem la vida només en la seva dimensió material, tot oblidant que la totalitat de la realitat també té una dimensió invisible. És com si mirant el mar, només ens fixéssim en la superfície, i oblidéssim la seva enorme profunditat amb tot el que hi habita i belluga. La part visible d´un iceberg, per exemple, constitueix només una petitíssima proporció del seu volum; i les seves evolucions les origina, més aviat, la part que no veiem...
Sí, ens falta visió sobrenatural, potser per manca d´oració i d´unió amb Déu. Possiblement també ens caldria formar-nos més i millor. De vegades oblidem que la motivació, la força i la finalitat del nostre obrar estan en Déu. Ens hem d´implicar plenament en la millora d´aquest món, però no per finalitats purament humanistes o altruistes, sinó per un motiu més gran, urgent i poderós: la Caritat, l´Amor de Déu.
Estem cridats a ser mansois com les ovelles perquè creiem en l´Evangeli i en Jesús, i, per tant en la seva manera de ser i de fer. Però això no vol dir que estiguem desarmats o passius, sinó que els nostres recursos (les nostres “armes”) són diferents, però molt més potents i efectives que les que fa servir el Mal. Estem cridats a ser astuts, però les nostres astúcies no són les dels que enganyen i fan trampes per perjudicar o aprofitar-se dels altres, sinó que alhora estem cridats a ser innocents, molt a prop de Déu, per ser capaços d´escoltar el seu “pla estratègic”.
I si estem desaprofitant recursos al nostre abast i no actuem com el llevat que hauríem de ser?...Doncs hauríem d´anar recordant, descobrint i posant en marxa totes les forces espirituals que romanen adormides! Traguem la pols a les “armes”!
Un exemple per començar: Tenim en compte les ànimes del Purgatori? Encomanem prou els difunts perquè puguin arribar aviat al Cel? Quan hi ha una gran mortaldat, ens recordem de demanar que se celebrin Misses en sufragi pel seu etern descans? Ells ens necessiten molt...I també nosaltres a ells! Ens poden ajudar molt, però els ho hem de demanar. Saben més que nosaltres de les coses invisibles i preguen constantment, ens estimen molt. Tenim una relació d´amor amb ells? Els tenim devoció? Ens adonem que són una part molt nombrosa de l´Església?
El mes de novembre es dedica tradicionalment a la veneració d´aquestes ànimes; és un bon moment, doncs, per fer propòsits de millora en aquest aspecte.
Maria Santíssima, dóna conhort a les ànimes que pateixen purificació, augmenta el nostre amor envers elles i demana al teu Fill que aviat puguin entrar al Cel. Santes ànimes del Purgatori, pregueu per nosaltres.

DOMUND - TU TAMBÉ ETS MISSIONER

Hi han milions de persones al món que pateixen fam. No ens en podem desentendre. Però encara menys, no hem d´oblidar que hi ha cinc mil milions de persones que pateixen fam del Pa de Vida, doncs encara no coneixen el Crist perquè ningú no els l´ha anunciat! En conseqüència, tots tenim el deure i el dret de ser missioners, sigui personalment, sigui econòmicament o amb pregàries.
Ningú no està exclòs d´aquesta responsabilitat ja que Jesús ens diu "aneu per tot el món i anuncieu la Bona Nova de l´Evangeli a tota la humanitat" (Mc 16, 15).
Aquesta és la nostra missió: ser TESTIMONIS de Jesús davant tot el món, Jesús ens l'ha confiat. El Sant Pare Joan Pau II va fer el gran esforç de visitar-nos l´any 2003 per confirmar-nos en ella.
Som molt afortunats, privilegiats: hem rebut el Baptisme (la major part de nosaltres també altres Sagraments), coneixem la Bona Nova (això és el que significa "Evangeli"); coneixem a Jesús, en definitiva. Ja que hem estat evangelitzats, la nostra responsabilitat és molt gran... Siguem també evangelitzadors! Ens hi impel·leix l'Esperit Sant.
Sense el testimoniatge d´aquells que ens van precedir, com haguéssim conegut Jesús, nosaltres?. És de justícia, doncs, que prenguem el "relleu de la santedat", del testimoniatge autèntic i viscut de Jesucrist perquè els nostres contemporanis puguin exclamar: "Hem vist al Senyor!".
Però aquesta fam no només es produeix en països llunyans, Espanya és també terra de missió. Moltes persones no coneixen Jesús al nostre costat. Uns perquè no n´han rebut l´anunci, i d´altres perquè encara que han tingut alguna notícia, per diferents motius, no han arribat a conèixer Déu personalment.
En el més pregon de tots els cors està arrelat l'anhel de felicitat, de trobar un sentit per a la pròpia vida; alguna cosa en la qual poder confiar quan tot s'esfondra; quelcom que ens asseguri que el mal no té l'última paraula, que la mort no és el final que destrueix tot allò de bo i formós que hem estimat... La societat dóna moltes respostes falses que duen a camins de destrucció o desengany.
Nosaltres tenim la resposta. Sabem que Déu ha posat en els nostres cors aquesta "set", per a ser Ell mateix "l´Aigua" que la sadolli. El secret de la felicitat, ja en aquesta vida (que no és sinònim d'absència de dolor), està en viure en Déu, buscant fer la seva Voluntat en tot; confiant absolutament en Ell i, per tant, en tot el que Ell és, fa i diu.
Les coses d'aquest món són relatives al veritable nord que està en l'Amor de Déu. Així doncs, hem de dur aquesta Bona Notícia a tot el món, això és, a totes les activitats, successos, afectes, desitjos...on transcorre la nostra vida. Que tots sàpiguen i sentin en veure com vivim que existeix la Vida Eterna, que Déu ens diu a tots i a cadascun: "JO T'ESTIMO".
Però no podem fer-nos la il·lusió de dur a terme res de bo si no és que ho fem íntimament units al Cor de Jesús. Així doncs resulta imprescindible la VIDA INTERIOR: la pregària, els Sagraments...que no ens trobem dispersos, sinó que els nostres afectes, pensaments i desitjos es dirigeixin sempre a estimar Déu i servir-lo en tot i en tots. És en aquest tracte íntim, cordial, confiat i constant amb Déu on trobarem en els nostres cors la força de l'Esperit Sant. L'Amor reclama la presència, viu de la comunicació. Jesús ha pensat en això i s'ha quedat amb nosaltres en el Sagrament de l'Eucaristia. L'Església (nosaltres) rep de la Sagrada Eucaristia (de la perpetuació del Sacrifici de la Creu) la força espiritual per a portar a terme la seva missió, viu d'Ella. Sense aquesta Vida no trobarem la força per a vèncer el mal amb el bé, per a no rendir-nos en els moments de foscor i tempesta. Pensem que hem estat enviats, no amb la nostra missió, o a comunicar el nostre missatge, sinó amb la mateixa missió del Fill; així doncs no ens hem de presentar a nosaltres mateixos o les nostres idees personals, sinó només a Ell, sempre i a tot arreu, només al Crist, Jesús.
I com que som persones i no coses, la nostra vida amarada de Déu i coherent amb el que diem, també importa; ha d´ésser una transparència de la de Jesús. Tenim, doncs una gran responsabilitat.
Construirem el Regne de l'Amor i l'Esperança si cada vegada que acomiadem a algú que es troba amb nosaltres, dient-li: "a-Déu", és veritat que li hem ajudat a anar més cap a Déu que abans d'haver passat pel nostre camí.
L'Amor que regateja, no és Amor. Posem-li imaginació a l'art d'apropar als nostres germans a Déu, siguem molt cristians en tot.
Maria, mare sempre atempta a qualsevol paraula de dolor dels homes, reclama el nostre ajut... És que hi ha un dolor més gran que desconèixer l'Únic que ens pot fer feliços?

"Mare, saber que Tu m'escoltes,
és acabar ja el plor.
Darrere el teu esguard
sempre em ve Déu..."


EL SÍNODE DELS BISBES CLOU L'ANY DE L'EUCARISTIA

El Sant Pare, Juan Pablo II va jutjar convenient dedicar tot un any a l'Eucaristia. Aquest va començar el mes d'octubre passat i té com a conclusió l'Assemblea General ordinària del Sínode dels Bisbes que es va inaugurar a Roma el proppassat 2 d'octubre, Festa dels Àngels Custodis i es clausurarà el diumenge 23 d'octubre, Diumenge Mundial de les Missions. Durant aquestes tres setmanes, els Pares sinodals, procedents de tots els indrets del món, amb els experts i altres delegats, viuen, juntament amb el successor de Pere, un temps privilegiat d'oració, reflexionant sobre el tema: «L'Eucaristia: font i cimal de la vida i de la missió de l'Església».

Què és i per a què serveix el Sínode dels bisbes?
El Sínode dels bisbes constitueix una institució permanent, creada pel papa Pau VI (15 de setembre de 1965), en resposta al desig dels Pares del Concili Vaticà II per a mantenir viu el bon esperit nascut de l'experiència conciliar.
Etimològicament parlant, la paraula «sínode», derivada dels termes grecs syn (que significa «junts») i hodos (que significa «camí»), expressa la idea de «caminar junts».
Un sínode és una trobada religiosa o assemblea en la qual uns bisbes, reunits amb el Sant Pare, tenen l'oportunitat d'intercanviar-se mútuament informació i compartir experiències, treballant segons una metodologia basada en la col·legialitat, amb l'objectiu comú de buscar solucions pastorals que tinguin validesa i aplicació universal. Així doncs, pot ser definit, en termes generals, com una assemblea de bisbes que representa a l'episcopat catòlic, «un òrgan consultiu» que abasta tota l'Església, i té com a tasca ajudar al Papa en el govern de l'Església universal donant-li assessorament.
L'actual Sínode es desenvolupa en diverses fases. Durant la primera fase, cadascun dels membres presenta la situació a la seva Església particular. El Relator del Sínode formula una sèrie de punts per a ser discutits a la segona fase, durant la qual tots els Pares sinodals es divideixen en petits grups anomenats cercles menors, segons la llengua que parlen. Els informes de cadascun d'aquests grups són llegits en la sessió plenària durant la qual els participants poden formular preguntes per a aclarir els arguments i fer comentaris. A la tercera fase, el treball prossegueix en cercles menors amb la formulació de suggeriments i observacions d'una manera més precisa i definida, de manera que al llarg dels dies conclusius de l'assemblea es puguin sotmetre a votació propostes concretes. Finalment es confecciona un informe sobre el treball sinodal per a sotmetre'l al Sant Pare. Al llarg de l'any següent veu la llum un document final: l´Exhortació Apostòlica post-sinodal, que és el document pontifici resultant del Sínode.

Quina actitud ha de tenir un catòlic davant aquest esdeveniment?
La nostra actitud ha d´allunyar-se d'aquella que ens suggereix constantment la premsa més sensacionalista. No resulta adequada una expectació saturada de curiositat malsana per tal de veure si l'Església donarà “la campanada” permetent de combregar en estat de pecat mortal o bé ordenant dones sacerdots, per exemple.
A nosaltres, en canvi, ens escau perseverar en la pregària per tal que els nostres pastors efectuïn les seves intervencions i prenguin les decisions, en obediència al Suprem Pastor: Jesucrist, Nostre Senyor i Salvador; també a fi que siguem dòcils a seguir les seves directrius i escoltar-los com qui al mateix Crist escolta.
I, més aviat, el que esperem dels Pares Conciliars (tal com exhortava un bisbe africà als seus germans) és que no es rendiran pas davant el món secularitzat, i mai buscaran ser “políticament correctes” doncs Jesús tampoc no ho va fer.

Oració per a implorar al Senyor que el Sínode es desenvolupi segons la seva Santíssima Voluntat
Senyor Jesucrist, a qui el Pare ens ha encomanat escoltar com al seu Fill estimat:
il·lumina la teva Església, perquè res sigui per a ella més sant que escoltar la teva veu i fer-se seguidora teva. Tu, que ets Suprem Pastor i Guia de les nostres ments, dirigeix la teva mirada als Pastors de la teva Església, que en aquests dies es reuneixen amb el beat Successor de Pere per a celebrar el Sínode i digna't santificar-los en la veritat i confirma'ls en la fe i en l'amor.

Senyor Jesucrist, envia el teu Esperit d'amor i de veritat sobre els Bisbes que celebren el Sínode i sobre els qui els assisteixen en les seves tasques: concedeix-los percebre amb fe en l'ànim l´alè que l'Esperit infon avui en les Esglésies i rebre d'Ell l'ensenyament de la veritat, i fes que els fidels, purificats i sostinguts pel seu compromís, s´adhereixin a l'Evangeli mitjançant el qual obres la salvació, esdevenint oblació vivent al Déu del cel.

I que Maria, la Santíssima Mare de Déu i Mare de l'Església, assisteixi avui als Bisbes com un dia va assistir als Apòstols al Cenacle i intercedeixi amb el seu matern suport, perquè honorin la comunió fraterna, tinguin prosperitat i pau en dies serens i, escrutant amb amor els signes dels temps, celebrin la majestat de Déu, Senyor misericordiós de la història, per a lloança i glòria de la Santíssima Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant. Amén.

I... afegia el Papa Benet XVI, el proppassat 2 d'octubre:
Encomanem-nos també amb confiança, a la benaurada Mare de Déu, a qui venerarem el proper 7 d'octubre amb el títol de Verge del Rosari. El mes d'octubre està dedicat al sant Rosari, singular pregària contemplativa amb la qual, guiats per la celestial Mare del Senyor, fixem la mirada en el rostre del Redemptor per a ser conformats al seu misteri d'alegria, de llum, de dolor i de glòria. Aquesta antiga pregària està experimentant un providencial refloriment, gràcies en part a l'exemple i a l'ensenyament de l'estimat Papa Juan Pablo II. Us convido a rellegir la seva carta apostòlica «Rosarium Virginis Mariae» i a dur a la pràctica les seves indicacions a nivell personal, familiar i comunitari. Confiem a Maria les tasques del Sínode: que ella condueixi a l'Església sencera a una consciència cada vegada més clara de la seva pròpia missió al servei del Redemptor, realment present en el Sagrament de l'Eucaristia.

Darrers dies per a obtenir la Indulgència Plenària concedida durant l'Any de l'Eucaristia.
Finalment, recordem breument les condicions per a guanyar la Indulgència Plenària concedida pel sant Pare amb motiu de l'Any de l'Eucaristia en participar en actes de culte i devoció al Santíssim Sagrament.
Per a obtenir la indulgència, és necessari respectar les condicions habituals que són:
1.-Tenir l'ànima totalment despresa de l'afecte a qualsevol pecat.
2.-Rebre el Sagrament de la Penitència (confessar-se amb un prevere).
3.-Combregar.
4.-Pregar pel sant Pare.
5.-Assistir a la Santa Missa o altre acte litúrgic relacionat amb l'Eucaristia o bé, resar davant el Senyor, present al Sagrari, Vespres i Completes de l'Ofici Diví.
Les persones que, per malaltia o causes justificades, no poden dur a terme l´esmentat anteriorment, poden obtenir la indulgència efectuant la visita espiritualment i resant Parenostre, Credo i Glòria i alguna invocació piatosa a Jesús Sagramentat, complint les condicions habituals. Si, ni tan sols això poguessin fer, n´hi ha prou amb que s'uneixin de cor a aquells que les practiquen habitualment i ofereixin la seva vida, problemes i malaltia a Déu Misericordiós, amb el propòsit de confessar i combregar en quant puguin.

Per què és tan important posar els mitjans a fi de beneficiar-se de la indulgència plenària?
Perquè, gràcies a la indulgència plenària, l'ànima queda alliberada de la pena temporal de tots els pecats ja confessats, oferint-nos l'oportunitat de “començar de zero” la nostra relació amb Déu i alliberant-nos del purgatori per ells merescut.