DOMUND - TU TAMBÉ ETS MISSIONER

Hi han milions de persones al món que pateixen fam. No ens en podem desentendre. Però encara menys, no hem d´oblidar que hi ha cinc mil milions de persones que pateixen fam del Pa de Vida, doncs encara no coneixen el Crist perquè ningú no els l´ha anunciat! En conseqüència, tots tenim el deure i el dret de ser missioners, sigui personalment, sigui econòmicament o amb pregàries.
Ningú no està exclòs d´aquesta responsabilitat ja que Jesús ens diu "aneu per tot el món i anuncieu la Bona Nova de l´Evangeli a tota la humanitat" (Mc 16, 15).
Aquesta és la nostra missió: ser TESTIMONIS de Jesús davant tot el món, Jesús ens l'ha confiat. El Sant Pare Joan Pau II va fer el gran esforç de visitar-nos l´any 2003 per confirmar-nos en ella.
Som molt afortunats, privilegiats: hem rebut el Baptisme (la major part de nosaltres també altres Sagraments), coneixem la Bona Nova (això és el que significa "Evangeli"); coneixem a Jesús, en definitiva. Ja que hem estat evangelitzats, la nostra responsabilitat és molt gran... Siguem també evangelitzadors! Ens hi impel·leix l'Esperit Sant.
Sense el testimoniatge d´aquells que ens van precedir, com haguéssim conegut Jesús, nosaltres?. És de justícia, doncs, que prenguem el "relleu de la santedat", del testimoniatge autèntic i viscut de Jesucrist perquè els nostres contemporanis puguin exclamar: "Hem vist al Senyor!".
Però aquesta fam no només es produeix en països llunyans, Espanya és també terra de missió. Moltes persones no coneixen Jesús al nostre costat. Uns perquè no n´han rebut l´anunci, i d´altres perquè encara que han tingut alguna notícia, per diferents motius, no han arribat a conèixer Déu personalment.
En el més pregon de tots els cors està arrelat l'anhel de felicitat, de trobar un sentit per a la pròpia vida; alguna cosa en la qual poder confiar quan tot s'esfondra; quelcom que ens asseguri que el mal no té l'última paraula, que la mort no és el final que destrueix tot allò de bo i formós que hem estimat... La societat dóna moltes respostes falses que duen a camins de destrucció o desengany.
Nosaltres tenim la resposta. Sabem que Déu ha posat en els nostres cors aquesta "set", per a ser Ell mateix "l´Aigua" que la sadolli. El secret de la felicitat, ja en aquesta vida (que no és sinònim d'absència de dolor), està en viure en Déu, buscant fer la seva Voluntat en tot; confiant absolutament en Ell i, per tant, en tot el que Ell és, fa i diu.
Les coses d'aquest món són relatives al veritable nord que està en l'Amor de Déu. Així doncs, hem de dur aquesta Bona Notícia a tot el món, això és, a totes les activitats, successos, afectes, desitjos...on transcorre la nostra vida. Que tots sàpiguen i sentin en veure com vivim que existeix la Vida Eterna, que Déu ens diu a tots i a cadascun: "JO T'ESTIMO".
Però no podem fer-nos la il·lusió de dur a terme res de bo si no és que ho fem íntimament units al Cor de Jesús. Així doncs resulta imprescindible la VIDA INTERIOR: la pregària, els Sagraments...que no ens trobem dispersos, sinó que els nostres afectes, pensaments i desitjos es dirigeixin sempre a estimar Déu i servir-lo en tot i en tots. És en aquest tracte íntim, cordial, confiat i constant amb Déu on trobarem en els nostres cors la força de l'Esperit Sant. L'Amor reclama la presència, viu de la comunicació. Jesús ha pensat en això i s'ha quedat amb nosaltres en el Sagrament de l'Eucaristia. L'Església (nosaltres) rep de la Sagrada Eucaristia (de la perpetuació del Sacrifici de la Creu) la força espiritual per a portar a terme la seva missió, viu d'Ella. Sense aquesta Vida no trobarem la força per a vèncer el mal amb el bé, per a no rendir-nos en els moments de foscor i tempesta. Pensem que hem estat enviats, no amb la nostra missió, o a comunicar el nostre missatge, sinó amb la mateixa missió del Fill; així doncs no ens hem de presentar a nosaltres mateixos o les nostres idees personals, sinó només a Ell, sempre i a tot arreu, només al Crist, Jesús.
I com que som persones i no coses, la nostra vida amarada de Déu i coherent amb el que diem, també importa; ha d´ésser una transparència de la de Jesús. Tenim, doncs una gran responsabilitat.
Construirem el Regne de l'Amor i l'Esperança si cada vegada que acomiadem a algú que es troba amb nosaltres, dient-li: "a-Déu", és veritat que li hem ajudat a anar més cap a Déu que abans d'haver passat pel nostre camí.
L'Amor que regateja, no és Amor. Posem-li imaginació a l'art d'apropar als nostres germans a Déu, siguem molt cristians en tot.
Maria, mare sempre atempta a qualsevol paraula de dolor dels homes, reclama el nostre ajut... És que hi ha un dolor més gran que desconèixer l'Únic que ens pot fer feliços?

"Mare, saber que Tu m'escoltes,
és acabar ja el plor.
Darrere el teu esguard
sempre em ve Déu..."