I...QUÈ PUC FER SI JA NO PUC MÉS?

Hi ha un petit acudit, força vell -i dolentet també, no us ho negaré- que, això no obstant, pot il·lustrar el tema d´avui: sabeu per què els gats aixequen la cua quan se´ls amanyaga passant-los la mà pel dors? Doncs per assenyalar on s´acaba el gat !

A nosaltres ens passa una mica el mateix, tenim un límit i, quan ens burxen més enllà, o bé sorgeixen contratemps, patiments, humiliacions, injustícies o desgràcies que l´ultrapassen, ens “acabem” i marquem el límit “aixecant la cresta” o desesperant-nos. Ho manifestem de maneres diverses: mal humor, murmuracions, crítiques, venjances més o menys explícites, conductes addictives de tota mena...
Qui no ha sentit mai al seu interior una veu que diu més o menys: “prou, aquesta és la gota que fa vessar el got, fins aquí podíem arribar...!”? Crec que és molt important que aprenguem identificar-la, perquè l´experiència prou ens ensenya que del que fem o diem immediatament després, ens en hem de penedir quan reflexionem amb més serenitat. Si no ho impedeix la gràcia de Déu, tots sóm capaços de les pitjors coses, si ens enfrontem a un mal prou fort per abatre l´edifici del nostre jo. Cal prendre consciència de que som febles i impotents davant el mal, i de que el nostre amor propi ens acompanyarà al llarg de tota la vida. Saber-se necessitat és la primera passa per demanar ajut. Si mai no has pres consciència d´això podries demanar l´Esperit Sant que il·lumini aquesta vessant del teu cor.
N´hi ha que esmercen molts esforços a fer exercicis d´autodomini, d´auto-salvació, de control mental, etc. És una mica com llençar-se al buit sense paracaigudes, pots tenir sort un cop, però és molt desassenyat! Enfortir la voluntat és, certament, convenient, però fer-ho així tots sols, ens condueix, més tard o més d´hora, a fracassar de dues maneres possibles: o bé no ho aconseguim mai, perquè la nostra feblesa es fa evident a cada pas, i llavors ens exasperem i ens tornem encara més rondinaires i malcarats o ens enfonsem; o bé reeixim la major part del temps i llavors, sense amor, esdevenim superbs i estarrufats. No sé què és pitjor, la veritat.
Us proposo un sistema més “astut”, més a l´abast de qualsevol. Donat que tots estem marcats pel pecat original, fem fallida per un indret o un altre (qui no té un all té una ceba, que diuen), així doncs necessitem ser salvats; Jesús ja ens ha salvat, ara cal que cadascú, lliurement accepti i apliqui a la seva vida, aquesta salvació que se´ns ha donat graciosament. Acostumem-nos, doncs, a recolzar-nos sempre en Ell. Podem preguntar-li què faria Ell en cada situació i demanar-li les forces, que Ell ho faci en mi; quan es tracti de corregir algú, li demanaré que em deixi el seu Cor per fer-ho amb el seu Amor; si haig d´aguantar una situació desagradable, em recolzaré en Ell i ho oferiré pel seu amor, per qui em fa patir, per algú que ho necessita, etc. ; si veig que algú obra malament i no està a les meves mans corregir-lo, o no ho accepta, per comptes de criticar-lo, pregaré per que s´esmeni. Demanaré a Jesús que em vagi deixant el seu Cor perquè sigui Ell qui ho faci en mi a cada moment. Haig d´exercitar-me en fer això en totes les coses, començant per les més senzilles. No puc esperar que, en el moment de gran crisi, seré capaç d´improvisar-ho això. Em caldrà exercitar molt la pregària, el tracte afectuós i constant amb Déu.
Fracassaré moltes vegades, però llavors ja no estaré mai sol, Jesús m´aixecarà, confessaré el meu pecat i la gràcia del Sagrament m´enfortirà per seguir endavant i per no desanimar-me, tantes vegades com caigui en coses semblants. El Sant no és qui no cau mai, sinó qui es deixa aixecar sempre de nou per Jesús. Ell anirà posant pau en les nostres ànimes i aquesta pau es podrà escampar arreu en aquest món que tant la necessita.
Maria, Reina de la Pau, completament plena de Déu, plena de Gràcia, ajuda´ns a dur a terme aquest propòsit en aquest nou any 2006!

0 Comments:

Post a Comment

<< Home