HEINRICH HARRER: DE “7 ANYS AL TIBET” A L´EXPEDICIÓ FINAL

El proppassat 7 de gener Heinrich Harrer “es llençà amb una gran tranquil·litat envers la seva darrera expedició”- així ho comunicava a la premsa la seva família-. El llegendari muntanyenc austríac s´havia fet famós per diverses fetes, i el seu llibre autobiogràfic “Set anys al Tibet”, publicat originalment al 1953, i dut a la gran pantalla l´any 1997, pel director francès Jean Jacques Annaud, amb l´actor nord-americà, Brad Pitt, com a protagonista.
Considerat un dels grans alpinistes del segle XX, tenia 94 anys en el moment del seu traspàs. Havia nascut el 6 de juliol de 1912 a Huettenberg, ciutat situada a una zona molt escarpada d´Àustria, on va desenvolupar des de petit un gran amor pel muntanyisme. Cursà estudis de geografia i de professor de gimnàstica. L´any 1936 fou l´abanderat del combinat olímpic austríac als Jocs Olímpics de Berlín. Al 1937 fou campió de descens als Jocs Acadèmics. Va participar en més de vint expedicions d´alta muntanya de gran dificultat, i va rodar quaranta documentals a l´aire lliure. L´any 1938 formà part de l´expedició que va assolir per primera vegada el cim de la mítica cara nord del Eiger, als Alps Suïssos, que abans s´havia cobrat vuit vides. El seu èxit com a escalador el va dur, amb 27 anys (1939), a l´equip austro-alemany que pretenia coronar per primera vegada el pic Nanga Parbat (de 8.114 metres) al Caixmir, a l´Himalaia. L´esclat de la Segona Guerra Mundial va frustrar els plans, i tot l´equip fou arrestat i dut a un camp de presoners anglès a l´Índia. Després de quatre anys i mig allà, van aconseguir fugir, juntament amb un company, Peter Aufschnaiter. Van haver de recórrer, en una ruta increïble, 2.000 Km vagarejant per les muntanyes durant més de vint-i-un mesos, i travessant trenta-un passos i uns cinquanta cims de més de 5.000 metros de altitud, abans d´arribar a Lhasa, capital del Tibet; allà romangueren gràcies a un permís especial del govern tibetà, doncs la ciutat sagrada estava prohibida als estrangers. S´hi van estar cinc anys en un clima d´amistat i d´intercanvis mutus de coneixements amb els llogarrencs. Heinrich es guanyà la confiança del Dalai Lama, que llavors tenia 11 anys, esdevenint el seu preceptor i amic. L´amistat va perdurar, i el Dalai Lama el va visitar a Àustria amb motiu del seu vuitanta i també noranta aniversaris, respectivament. Descriu la seva vivència d´aquests fets al seu llibre “Set anys al Tibet” i també a “La meva vida a la cort del Dalai Lama”. “Tant de bo aquests records desvetllin en el meus lectors una mica de simpatia i comprensió envers un poble, l´únic anhel del qual, fou viure lliure i independent!” –manifestava com a darrera aspiració en escriure els llibres-.
La terrible invasió militar xinesa del Tibet l´any 1950, va dur tots dos austríacs a deixar el país menys d´un any després. Va continuar, més endavant, les seves arriscades exploracions a l´Amazones, Groenlàndia, Alaska, Congo i Guinea, entre d´altres indrets. Però el que havia marcat la seva vida havia estat el viatge al Tibet.
Havent esdevingut tan famós, gairebé un mite per la seva epopeia, s´entén la gran commoció que van causar les afirmacions de l´article de la revista alemanya Stern, segons les quals, Harrer havia estat nazi des del 1933, membre de les SA i després de les SS. Malgrat negar-ho inicialment, un cop enfrontat amb les proves, ho acceptà parcialment i es retirà, desapareixent de la vida pública. El periodista austríac Gerald Lehner va trobar el seu expedient, que no el relacionava amb cap crim de guerra, però sí donava motius d´inquietud sobre les seves activitats; la presencia de Harrer al Tibet hauria pogut tenir com a motiu una campanya nazi amb la intenció d´aliar-se amb el poble tibetà (al qual Himmler considerava descendent de la raça ària), contra els jueus asiàtics i els anglesos. Segons aquesta versió dels fets, alguns dels contactes allà haurien obert el pas a Lhasa als dos joves austríacs. Harrer afirmà que la seva pertinença a les SS va ser merament passiva i oportunista, a fi de poder participar a les expedicions, i que llavors encara no hi havia indicis dels extrems criminals on haurien d´arribar més tard els nazis. “Això no obstant, crec que el que va succeir amb les SS va ser un dels errors de la meva vida, potser el més gran” –concloïa- .
Independentment del tipus de nazi que hagués estat Heinrich Harrer, el cert és que el Tibet el transformà. Al llarg del seus posteriors cinquanta-tres anys arreu del món, desenvolupà una gran tasca humanitària, no només en defensa de la sobirania del Tibet, sinó també de la dignitat dels pobles del tercer món. En tot cas, només Déu pot jutjar-lo i el que ens pertoca a nosaltres és encomanar la seva ànima a la Misericòrdia Divina.
No podem conèixer en profunditat tota la veritat sobre el Heinrich Harrer real i les seves activitats, és per això que vull deixar clar que només em baso en el personatge que ens presenta la pel·lícula “Set anys al Tibet”, quan faig les consideracions que segueixen.
Hom podria interpretar el relat d´una manera global, considerant-lo com un exemple de vida a la qual, en essència, té lloc el mateix que en qualsevol vida, de qualsevol persona que ha viscut, viu o viurà: Déu que estima a tots els homes, surt a l´encontre de tots i cadascun, constantment, fent servir els mitjans disponibles, amb la intenció enamorada de que anem obrint els ulls a la veritat sobre nosaltres mateixos i sobre el sentit de la vida, a fi que arribem a entendre el que és estimar i ser estimat. Vol que, d´aquesta manera, se´ns faci palès el nostre estat de pecat i pobresa i, amb senzillesa, ens obrim a l´acció del seu amor per poder ser salvats per Ell. Cada individu és lliure de obrir-se, o bé, tancar-se a cada petita o gran crida que l´Esperit Sant li va fent al llarg del seu camí i, d´aquesta manera, avançar més o menys, o gens, en la pròpia realització vital, en l´assoliment d´allò pel que hem estat creats i que és l´únic que ens pot fer feliços .
Prenc com a exemple quatre moments àlgids de la filmació.
El primer esdevé quan, després de fugir plegats del camp de presoners, i fer un llarg recorregut per les muntanyes, el company d´en Harrer el confronta amb la seva veritat: Heinrich és tan cínic (se´n riu, fins i tot, quan l´enxampen en una mentida greu) i insensible als altres, que ningú no és capaç de suportar-lo. És la gota que fa vessar el got d´una sèrie de fets que el fan adonar-se de com n´ha arribat a abusar i utilitzar els altres, anant sempre a la seva. Els ulls se li obren, a aquell gran egoista, addicte al propi jo (cosa molt freqüent als nostres dies) i, amb admirable decisió, comença a reaccionar i a rectificar tot demostrant-ho amb fets (altrament foren només parauletes buides). Comença a buscar també el bé dels altres, fins i tot amb sacrifici. En definitiva, surt d´ell mateix per començar a estimar.
El segon té lloc quan tots dos amics malden per conquerir la mateixa noia. Ell fa servir el seu tarannà narcisista de sempre, pensant només en lluir-se ell mateix. L´altre jove, en canvi, pensa en la noia i es comporta amb humilitat. Un dia, ella, encuriosida per les activitats muntanyenques d´en Heinrich li en fa preguntes, i ell li mostra als diaris tots els seus premis i medalles. Com que ella no entén per a què serveix tot allò, ell li explica que és per triomfar, per arribar més a dalt que ningú... Justament això és el que a ella la deixa perplexa!: “al meu poble no és això el que té valor...”-respon- i li explica que el que valoren els seus, és la senzillesa i el desenganxament dels desitjos. Una mica cansats com estem de la societat a la qual vivim, brutalment competitiva i esclava de l´eficiencia, en un principi se´ns fa simpàtic aquest plantejament. És un esbós de veritat que prové d´aquelles llavors que Déu hi ha posat al cor dels homes i es manifesten quan hi ha bona voluntat. Però la plenitud de la Veritat és Jesucrist (“(...)Jo sóc el camí, la veritat i la vida(...)” -Jn 14, 6-) i l´ha revelada a l´Església, la seva Esposa; Ell en encarnar-se ens ha mostrat que el món material no és dolent, ni és virtut evadir-se´n, sinó implicar-nos-hi i estimar-lo ordenadament, posant-lo al servei de l´amor, al servei de Déu i els altres, a fi que el Regne de Déu progressi. No és dolent arribar als primers llocs si no ho fem per auto-complaença, sinó per poder fer el bé. Certament, els cristians ens hem contaminat tant de l´afany de poder i del materialisme que ens envolta, que moltes vegades deformem la veritable imatge del que Jesús ens ha vingut a ensenyar: la Humilitat i el fer-se servidor de tots per amor, a exemple d´Ell. [“(...)qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor (...) com el Fill de l´home, que no ha vingut a ser servit sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”(Mt 20, 26-28)].
Un tercer moment que vull destacar és aquell en el qual el protagonista diu: “pensar que jo abans també estava d´acord amb això...!” Es referia a l´ús de la força i la violència a fi de dominar els països, d´imposar les idees. Però ara ell estima aquell poble tibetà i li dol el seu dolor; en Harrer ha après la lliçó de la compassió i la misericòrdia. Tant de bo tots l´aprenguéssim, aquesta lliçó i ens poséssim sempre en el lloc de l´altre en les nostres actuacions! Llavors ens adonaríem que el proïsme, és una persona com tu i com jo, amb sentiments, esperances, drets i anhels. Com canviaria el món si s´escampés arreu aquesta manera de viure!. Novament veiem aquí una llavor de veritat del que Jesús ens ha revelat en plenitud: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d´aquests germans meus més petits, a mi m´ho fèieu.” (Mt 25, 40). I Ell mateix, compadint-se de la nostra miserable situació, ha volgut posar-se completament al nostre lloc, fent-se home com nosaltres i carregant a sobre seu tot el pecat i patiment del món. Per això la Misericòrdia de Déu és un dels seus atributs més magnífics.
Finalment (i arribem al quart moment) el jove Dalai Lama l´encoratja a posar en pràctica aquella nova actitud a la vida que havia après, a rectificar els errors que pogués i esmenar-se, sí, però... a la seva vida real! Efectivament, l´encontre amb la veritat no ens ha de conduir a una evasió cap un món que ens podria semblar més idíl·lic o fascinador. Hem de buscar el nostre camí, partint de la nostra realitat i forjar-lo pas a pas, amb l´ajut de Déu, amb petits esforços, renovats cada dia, a la vida quotidiana. És menys espectacular i, de vegades, més rutinari, però només així caminarem en la realitat i no en una il·lusió.
I la pel·lícula té un final feliç per en Harrer, i qualsevol vida el pot tenir també: mai no és massa tard per rectificar, cap error és massa gran com per no poder ser perdonat per Déu si així li ho demanem; sempre trobarem el seu ajut i amor incondicional, sempre amb els braços oberts...! Aquella alegria que trobà el protagonista en demanar perdó a l´amic o al seu fill, la podem trobar nosaltres, infinitament multiplicada, en demanar perdó a Déu i els germans, mitjançant el Sagrament de la Reconciliació, i començar de nou.
Quantes vegades una bona amistat, un amor humà veritable ens fa veure més a prop el Cel, ens fan venir ganes de ser més bons, més honestos i generosos, de cercar la Veritat plena...! No malbaratem l´ocasió, pensant que són ximpleries del moment que ens ha agafat sentimentals! Qualsevol amor de debò que hi hagi en aquest món és un petit reflex que s´alimenta de l´amor de Déu. Ell l´ha anat escampant arreu com a trampolí per que arribem a viure en Ell, en comunió amb els germans:
“(...)Déu és amor ; el qui està en l´amor està en Déu, i Déu està en ell.”(1Jn 4, 16).