UN HOME CONSAGRAT A “L'AMOR SENSE DISTINCIONS”

OCTUBRE - 2005

Com tantes altres vegades, la tarda del propassat 16 d'agost, el germà Roger Schutz, fundador de la comunitat ecumènica de Taizé, pregava en unió amb la nombrosa assemblea congregada a l'església de la Reconciliació, del petit poble francès del mateix nom. Sobtadament, una dona amb símptomes de desequilibri psíquic el va apunyalar mortalment. Va morir uns minuts després; tenia 90 anys. Havia nascut a la localitat de Jura (Suïssa) el 12 de maig de 1915. Va avançar, amb progressiva intensitat pel camí de l'abandó en la Voluntat de Déu i l'humil do d´ell mateix. Així va esdevenir un instrument dòcil en les mans divines, les quals van poder obrar en ell meravelles d'Amor. La seva Fe va ser sempre la seva font d'inspiració i de la seva audàcia. Tenia algunes conviccions íntimes que l´emmenaren a seguir per aquest camí infatigablement. Citaré tres d'elles:
Amb freqüència, el Germà Roger repetia aquestes paraules: «Déu està unit a cada ésser humà, sense excepció». El seu cor allotjava tots els éssers humans, de totes les nacions, sobretot els joves i els nens. Aquesta confiança va ser i serà el vehicle de la vocació ecumènica de la seva fundació. A Taizé, on havia comprat una casa abandonada, va començar a acollir, juntament amb la seva germana, Geneviève, refugiats durant la segona guerra mundial. Entre ells hi havia jueus. Això els va ocasionar serioses persecucions de les quals van haver de fugir. En tornar, ja se'ls havien afegit diversos germans. El dia de Pasqua de 1949, es van comprometre plegats per a tota la vida en el celibat, la vida comuna i amb una gran senzillesa. Avui la comunitat de Taizé aplega uns cent germans, catòlics i de diversos orígens evangèlics, procedents de més de vint-i-cinc nacions. Viuen del seu propi treball. Des dels anys cinquanta alguns germans han anat a viure a indrets desafavorits del món per a ser testimonis de pau i per a estar al costat d´aquells que pateixen. Des de finals d'aquells anys, van començar a arribar a Taizé joves de diversos continents i de diferents confessions cristianes, per a retirar-se i pregar.
La segona convicció és la importància fonamental d'un valor de l'Evangeli: la bondat de cor. No són paraules buides, sinó una força capaç de transformar el món perquè, gràcies a ella, Déu realitza la seva obra. “Davant el mal, la bondat de cor és una realitat vulnerable. No obstant això, la pau de Déu tindrà la darrera paraula per a totes i cadascuna de les persones sobre la faç de la terra”. Amb motiu dels últims dies de l'any, Taizé organitza, a una ciutat diferent cada vegada, una trobada europea de joves, que constitueix una nova etapa de la «peregrinació de confiança a través de la terra». Joan Pau II sempre es feia present en aquestes trobades amb un missatge d'encoratjament. Deia, per exemple: «Hom passa per Taizé igual com al costat d'una font. El viatger s´atura, sadolla la set, i prossegueix el seu camí».
Tot i el seu origen calvinista, Roger Schutz es va convertir al catolicisme als anys 80. Seguint les directrius de Joan Pau II, va mantenir en privat la seva conversió per a afavorir la causa de l´ecumenisme. Sobretot, creia en l´ecumenisme de la santedat, “aquesta santedat que canvia el fons de l'ànima i que és l'única que duu cap a la comunió plena”. Aquesta és la tercera convicció. Al funeral per Joan Pau II vam poder veure´l combregar de mans del llavors Cardenal Ratzinger.
El dia abans de la seva mort havia escrit al Papa una carta molt commovedora, molt afectuosa: “(...)la nostra Comunitat de Taizé vol caminar en comunió amb el Sant Pare”- eren algunes de les seves paraules -.
Aquestes són les darreres línies del seu últim llibre, publicat fa un mes: «Per la meva banda, arribaría fins als confins de la terra, si pogués, per a repetir una vegada i una altra que confio en les generacions més joves».
Ara, germà Roger, estàs en Bones Mans, i pots imposar les teves des d´allà dalt sobre tots nosaltres, especialment els joves.

Feliç aniversari, Mare!

SETEMBRE -2005

Comencem el nou curs, i amb molt bones perspectives per cert, doncs ja el dia 8 celebrem la Nativitat de Maria Santíssima.
Però...Com viuen els bons fills la festa d´aniversari de la seva Mare? Doncs maldant per tal que tot sigui al seu gust, i així fer-la feliç. La mare, és clar, voldrà veure´ns i enraonar amb nosaltres, que la portem a nostre cor al llarg del dia, per compartir amb Ella totes les nostres coses, tant les grans com les petites. Ella voldrà explicar-nos, també, les seves vivències i sentiments, i que ens l´escoltem. Li agradarà donar-nos consells que, si els seguim, ens faran més feliços. Si n´arrriba a agradar a les mares que els seus fillets creguin!
Com podrien faltar els regals? Alguna pregària de les que a Ella li agraden, un propòsit autèntic de millorar en algun aspecte concret que no acaba de rutllar a la nostra vida; tal vegada algun petit sacrifici o renúncia, fets per amor a Déu i a Ella; potser no queixar-nos tant o ser més amables i bencarats amb els altres; potser un retorn als Sagraments de l´Església... En fi, no vull posar límits a la creativitat de cadascú, doncs tots sabem el que vol dir ser afectuosos i tendres, i fer feliç a un altre, només cal posar-s´hi de tot cor.
Maria és la Mare de Déu, i també la Mare de tots els germans de Jesús (tots nosaltres). No ens estima a tots igual doncs cada fill és diferent, sinó que estima immensament a cadascun de la manera que ell necessita ser estimat. Ella no fa discriminacions: no hi ha fill que no agomboli amb tot el cor. Aleshores és fàcil deduir que una de les coses que més contenta la farà, és que estimem i tractem bé tots els seus altres fills, començant per Jesús (especialment al Santíssim Sagrament) i arribant fins el més petit dels germans (tot el que fem al proïsme ho fem a Jesús). Quan tractem les persones, o els seus béns, o parlem d´elles, ens ajudarà molt a fer-ho bé, recordar que tots són fills molt estimats de Maria. Ho és qui em cau simpàtic i també aquell que em sento temptat de bandejar o trepitjar; ho és qui mor de gana a Níger i qui gaudeix d´unes bones vacances; ho és qui no coneix Déu ni l´Evangeli i qui posseeix el tresor de la Fe...Imaginem la cara de Maria quan ens veu actuar i fem-ho de manera que sempre pugui somriure. Això vol dir compartir els béns, especialment la Bona Nova de la Salvació que és font de tot Bé. Vol dir estimar, respectar, tenir a l´altre com membre del mateix cos que jo i no com un objecte per aprofitar-me´n.
Però quan miro de fer-ho així, de seguida constato que no puc, que moltes vegades les meves apetències, la supèrbia i l´egoisme, pesen més que el meu amor. Això no m´ha de sorprendre doncs tots estem ferits pel pecat original i sols no podem fer el bé: “(...)Veig que sóc capaç de voler el bé, però no de fer-lo; no faig el bé que voldria sinó el mal que no voldria” (Rom. 7, 18-19) . Així doncs, hauré de buscar un Amor que pugui vèncer el mal que hi ha a meu cor, un Amor més gran que el meu, que és massa feble i defectuós; hauré de demanar Déu que ompli el meu cor del seu Amor, del seu Esperit Sant.
Jesús ens ha redimit, Ell és l´únic mitjancer entre Déu i els homes. Però, per la seva bondat gratuïta, ha volgut fer-nos els seus col·laboradors en aquesta Missió; com a membres del seu Cos, vol que siguem, en certa manera, corredentors amb Ell. Maria n´és un membre molt excepcional i, per tant, col·labora de manera excelsa a la salvació de tots els seus fills. Déu, que ha volgut venir al món a través d´Ella, també vol donar-nos totes les gràcies, donar-se´ns!, per mitjà de Maria. Per això confiem els nostres cors, les nostres vides, a la seva acció maternal per tal que ens faci com Ella, completament dòcils a la voluntat de Déu i plens del seu Amor, de la seva Gràcia. Aquest és l´antídot pels mals del nostre món. Sense la pregària i els Sagraments; sense la seva intercessió no ho aconseguirem.
Mare molt estimada, fes amb nosaltres el camí de la vida, dóna´ns el teu Cor!