ANY DE XAVIER

El 3 de desembre de 2005 s´inaugurà, amb una Eucaristia solemne, la celebració de “l´any de Xavier” en commemoració del cinc-cents aniversari del naixement de Sant Francesc Xavier, copatró mundial de les missions catòliques, amb Sta. Teresa de Lisieux.
Nascut al castell de Xavier (a prop de Pamplona), el 7 de abril de 1506, Francesc de Jassu i Azpilcueta era el fill petit d´una família notable del Regne de Navarra; es llicencià en Filosofia i Lletres a la Universitat de la Sorbona de París. Arran de la seva conversió, va passar a formar part de la naixent Companyia de Jesús. Un cop ordenat prevere, i després d´exercir les seves primeres tasques ministerials, marxà de missioner, nomenat pel Papa Nunci Apostòlic a les terres d´Orient. Allà duia sempre clavades al cor dues espines: els grans sofriments dels nadius a mans dels pagans i els portuguesos; i els mals cristians que, amb la seva apatia i l´escàndol que donaven, eren un greu obstacle pel bé i la comunicació de la Bona Nova de l´Evangeli. Es lliurà en cos i ànima a la missió que el Senyor li havia encomanat, i que Ell mateix beneïa, sense estalviar-li, tanmateix, molts patiments i treballs. Morí davant la costa xinesa, en condicions de gran precarietat material, el 3 de desembre de 1552, amb el Nom de Jesús als llavis i gran pau a l´ànima. Abans havia ofert al Senyor totes les tribulacions de la seva malaltia. Diuen alguns relats que, la coneguda imatge de Crist que hi ha a la Capella del castell on nasqué (anomenada també “el Crist del somriure”, amb motiu de l´enigmàtic somriure que il·lumina el seu rostre, símbol de la victòria sobre la mort) va suar sang en el precís moment del traspàs de Xavier. El seu cos, incorrupte, es conserva a Goa (Índia).

El punt d´inflexió de la seva vida l´havia marcat, anys enrera, la influència de Sant Ignasi de Loyola, company d´universitat que va esdevenir aquell “tresor”, el bon amic que ajuda l´amic en la recerca de la veritat. El fundador de la Companyia de Jesús, sacsejà l´ànima de Xavier amb els seus bons exemples de vida i adreçant-li reiteradament la pregunta de l´Evangeli: “Què en treu l´home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix ell mateix?”(Llc. 9, 25). Li proposava també d´apartar-se uns dies de les seves tasques quotidianes, per seguir el mateix mètode d´interiorització que ell havia desenvolupat, basat en la seva pròpia experiència de creixement espiritual. Per fi accedí el deixeble a fer aquests exercicis espirituals sota el seu guiatge i, després de viure un dur combat espiritual per superar els obstacles, quedà profundament transformat per la Gràcia i l´Amor de Déu.

Abans de la seva conversió, Xavier era ben plantat, intel·ligent, perceptiu i emprenedor; de naturalesa molt sociable, alegre, jovial, li agradava passar-ho bé i, sobretot cantar. El seu cor, molt gran, ambiciós, aspirava a grans coses i els entrebancs no el deturaven. I després de convertir-se... què? Es tornà, potser, sorrut, ensopit i trist, i se li aigualí la festa? No, ben al contrari, en enamorar-se de Déu va trobar el veritable sentit i font de totes aquelles virtuts naturals amb que havia estat dotat i les va fer servir, renovellades per la Gràcia, en servei de la vocació, especialment pensada per a ell des de tota l´eternitat i per a la qual havia nascut. Amb el seu amor apassionat per la veritat i les persones, no planyia esforços en el desig de que tots coneguessin la salvació que ve de Jesucrist; componia cançons alegres i enganxadisses per a ensenyar el catecisme als nens i al poble senzill, feia servir el seu enginy per a negociar amb els governants i ajudar als nadius, era afectuós i bon amic dels seus amics i volia ajudar-los a ser feliços... Ho basava tot en l´amor a Déu, i la total confiança en Ell, i en que li donaria les forces i tot el que li calgués per a dur a terme la seva Santa Voluntat.

Tu i jo tenim també moltes qualitats i dons que provenen de Déu. Ell mateix ens ajudarà a descobrir com posar-los al servei de l´amor seguint la nostra vocació personal. D´aquesta manera, trobant el camí veritable i seguint-lo és com ens rejovenirem i serem lliures interiorment, i no quedarem buits i frustrats. Només hem de fer un acte de Fe en la persona de Jesús i decidir-nos a confiar-li la nostra vida i el nostre cor per que així Ell ens dugui al que ens ha de fer feliços a cadascun.
Jesús ens adreça a nosaltres, aquí i ara, la mateixa pregunta que a Xavier: “De què et serveix assolir tots els triomfs d´aquest món si, en canvi, perds la teva ànima?”
No vol dir això, ni molt menys, que ens haguem de desentendre de les qüestions d´aquest món, ni que sigui dolent lluitar per assolir fites, o coses materials. El que és dolent és tenir-ho com a finalitat i no com a mitjà, i voler-ho a qualsevol preu: transgredint les lleis que Déu ha inscrit al nostre cor i la nostra naturalesa; perdent la pau de l´ànima; ignorant, quan no utilitzant, les persones...El que és dolent és fer-nos esclaus de les coses fugisseres.

No, no val la pena una mentida, una trampa per tancar un negoci o aprovar un examen. No compensa perdre la salut i robar l´afecte que devem als nostres, per adquirir unes riqueses o un status que no ens són imprescindibles. No és un bon negoci negar Jesús davant els homes, per por que ens mirin malament o ens ataquin, i merèixer així que Ell ens negui el dia del Judici (Cf. Mt. 10, 33).
Moltes vegades ens volem enganyar a nosaltres mateixos dient: “bé, només faig aquesta trampeta en això petit...”, “però amb això jo no faig mal a ningú...”, “qui ho ha de saber...?” (tot se sabrà, tard o d´hora -Cf. Mc. 4, 22-), “tal com està el món, jo no faig tant de mal com aquells altres...”, “tothom ho fa...!”. Prou que sabem, però, que sí que en fem de mal, perquè en comptes d´aixecar el clima moral i l´amor a Déu en el nostre món, ofenem el Senyor i ens degradem gradualment, fins que ja cap pecat no ens semblarà greu. Prou que sabem també, que no tothom juga aquest doble joc d´una espelma a Déu i una al diable. No, hi ha força persones, guiades per l´Esperit Sant (o sàpiguen o no), molt valentes, que pateixen presó, calumnies, humiliacions i perden avantatges materials, i fins i tot la vida, per tal de dir sempre “sí” a Déu, i “no” al que és incompatible amb el seu Amor i la pròpia consciència. I ho fan, no perquè siguin masoquistes, sinó perquè han experimentat que només es pot ser feliç vivint en la Veritat.

Déu ens ha escollit per confiar-nos l´Evangeli, no per que després ens deixem arrossegar cap el fang ni que sigui de mica en mica; sinó per ser llevat, enmig del nostre entorn quotidià, de vida nova, neta, honesta, enamorada, per ser fidels a la crida personal d´Aquell que no ha dubtat de morir a la Creu per salvar-nos. És clar que és un camí esforçat! si no...quina gràcia tindria, si ja estava tot fet?

Senyor, et demano, per intercessió de Maria i de Sant Francesc Xavier, que toquis el meu cor per que no m´enganyi l´Enemic, que vol arrabassar-me el tresor més valuós: el teu Amor. Et demano que avui m´ajudis a fer aquest primer pas de confiança en Tu, que ets la Vida i la Joia, doncs vull creure que val la pena, malgrat els meus grans dubtes i resistències inicials...

Podríem resar la novena de la Gràcia de Sant Francesc Xavier, que va del 4 al 12 de març (doncs fou canonitzat el 12 de març de 1622) i, encara molt millor, si ens és possible, fer uns Exercicis Espirituals.

I...QUÈ PUC FER SI JA NO PUC MÉS?

Hi ha un petit acudit, força vell -i dolentet també, no us ho negaré- que, això no obstant, pot il·lustrar el tema d´avui: sabeu per què els gats aixequen la cua quan se´ls amanyaga passant-los la mà pel dors? Doncs per assenyalar on s´acaba el gat !

A nosaltres ens passa una mica el mateix, tenim un límit i, quan ens burxen més enllà, o bé sorgeixen contratemps, patiments, humiliacions, injustícies o desgràcies que l´ultrapassen, ens “acabem” i marquem el límit “aixecant la cresta” o desesperant-nos. Ho manifestem de maneres diverses: mal humor, murmuracions, crítiques, venjances més o menys explícites, conductes addictives de tota mena...
Qui no ha sentit mai al seu interior una veu que diu més o menys: “prou, aquesta és la gota que fa vessar el got, fins aquí podíem arribar...!”? Crec que és molt important que aprenguem identificar-la, perquè l´experiència prou ens ensenya que del que fem o diem immediatament després, ens en hem de penedir quan reflexionem amb més serenitat. Si no ho impedeix la gràcia de Déu, tots sóm capaços de les pitjors coses, si ens enfrontem a un mal prou fort per abatre l´edifici del nostre jo. Cal prendre consciència de que som febles i impotents davant el mal, i de que el nostre amor propi ens acompanyarà al llarg de tota la vida. Saber-se necessitat és la primera passa per demanar ajut. Si mai no has pres consciència d´això podries demanar l´Esperit Sant que il·lumini aquesta vessant del teu cor.
N´hi ha que esmercen molts esforços a fer exercicis d´autodomini, d´auto-salvació, de control mental, etc. És una mica com llençar-se al buit sense paracaigudes, pots tenir sort un cop, però és molt desassenyat! Enfortir la voluntat és, certament, convenient, però fer-ho així tots sols, ens condueix, més tard o més d´hora, a fracassar de dues maneres possibles: o bé no ho aconseguim mai, perquè la nostra feblesa es fa evident a cada pas, i llavors ens exasperem i ens tornem encara més rondinaires i malcarats o ens enfonsem; o bé reeixim la major part del temps i llavors, sense amor, esdevenim superbs i estarrufats. No sé què és pitjor, la veritat.
Us proposo un sistema més “astut”, més a l´abast de qualsevol. Donat que tots estem marcats pel pecat original, fem fallida per un indret o un altre (qui no té un all té una ceba, que diuen), així doncs necessitem ser salvats; Jesús ja ens ha salvat, ara cal que cadascú, lliurement accepti i apliqui a la seva vida, aquesta salvació que se´ns ha donat graciosament. Acostumem-nos, doncs, a recolzar-nos sempre en Ell. Podem preguntar-li què faria Ell en cada situació i demanar-li les forces, que Ell ho faci en mi; quan es tracti de corregir algú, li demanaré que em deixi el seu Cor per fer-ho amb el seu Amor; si haig d´aguantar una situació desagradable, em recolzaré en Ell i ho oferiré pel seu amor, per qui em fa patir, per algú que ho necessita, etc. ; si veig que algú obra malament i no està a les meves mans corregir-lo, o no ho accepta, per comptes de criticar-lo, pregaré per que s´esmeni. Demanaré a Jesús que em vagi deixant el seu Cor perquè sigui Ell qui ho faci en mi a cada moment. Haig d´exercitar-me en fer això en totes les coses, començant per les més senzilles. No puc esperar que, en el moment de gran crisi, seré capaç d´improvisar-ho això. Em caldrà exercitar molt la pregària, el tracte afectuós i constant amb Déu.
Fracassaré moltes vegades, però llavors ja no estaré mai sol, Jesús m´aixecarà, confessaré el meu pecat i la gràcia del Sagrament m´enfortirà per seguir endavant i per no desanimar-me, tantes vegades com caigui en coses semblants. El Sant no és qui no cau mai, sinó qui es deixa aixecar sempre de nou per Jesús. Ell anirà posant pau en les nostres ànimes i aquesta pau es podrà escampar arreu en aquest món que tant la necessita.
Maria, Reina de la Pau, completament plena de Déu, plena de Gràcia, ajuda´ns a dur a terme aquest propòsit en aquest nou any 2006!

EL NADAL I ELS SEUS REGALS

“(...) VEIEREN EL NEN AMB MARIA, LA SEVA MARE; ES PROSTRAREN A TERRA I EL VAN ADORAR (...)”(Mt 2,11)
Per Nadal ens fem regals els uns als altres com a mostra del nostre desig mutu d'estimar-nos com a germans segons Déu, que és el nostre Pare; també com a expressió d'alegria perquè ens ha nascut un Salvador, el Messies, el Senyor.

Els Reis d´Orient ens porten obsequis per a recordar-nos aquells primers (or, encens i mirra) que van oferir a l´Infant-Déu, que era i és tota la Bondat Divina feta home. Així ens volen esperonar per tal que siguem bons a imitació Seva i per la seva Gràcia; desitgen que siguem de "bona voluntat" (estimant la de Déu) i així poder rebre el regal autènticament valuós que Déu ens fa: el seu Amor, la seva Pau, la seva Salvació...
Déu ens fa el més gran dels regals possibles: se'ns ha donat Ell mateix per tal de ser Déu-amb-nosaltres (Emmanuel) per sempre més; Ell viu realment entre nosaltres a la Sagrada Eucaristia.
A la Festa de l'Epifania del Senyor celebrarem que Ell se'ns ha manifestat, ens ha revelat el seu Ésser Diví i ens ha donat tres grans mostres del seu acostament i Amor als homes: l'adoració dels Reis (que ens fa veure que la salvació és per a tots els homes sense distinció de races), el Baptisme de Jesús i les Noces de Caná.
Tota la vida de Jesús és com una epifania, un camí de llum. Ell ens mostra el seu Rostre, es manifesta com a llum del món (Cf. Jn 9,5) i Salvador que ens duu a l'Amor del Pare, a fi que El coneguem, El contemplem, L´estimem... Així serem modelats segons el seu Cor que és la fita del pelegrinatge cristià: la santedat.
Maria va contemplar el Senyor d´una manera tal, que la Pau del Cel es va encarnar al seu Si virginal. Ell va voler venir a nosaltres per mitjà d'Ella, fent-la Mare de Déu. Començarem el nou any celebrant amb joia la Maternitat Divina de Maria el dia 1 de gener; llavors felicitarem la nostra Mare per tan gran honor.
A més Déu ens ha fet el gran do que Ella sigui també la nostra Mare. Voldrà, doncs, que nosaltres anem vers Ell (la nostra fi última) per mitjà de Maria, el camí més dolç, senzill i segur.
La contemplació dels misteris de la vida de Jesús, feta en companyia de Maria i a imitació seva, a través dels seus ulls i El seu Cor, constitueix el rés del Sant Rosari.
El Sant Pare, venerable Joan Pau II, ens va “demanar de tot cor” que el resem tots, cada dia, per tal d´implorar de Déu el do de la pau per al món, i construir-la des del nostre cor. També per les famílies.
El Papa Benet XVI ens ha tornat a fer la mateixa recomanació tot convidant-nos també a rellegir la Carta Apostòlica Rosarium Virginis Mariae per així conèixer millor la seva importància i atractiu.
Si redescobrim el valor, la bellesa, la simplicitat i alhora, profunditat evangèlica d'aquesta oració, veurem que edifica en nosaltres el coneixement i l´Amor de Déu, per mitjà del silenci interior i l'oració del cor. Anirem entreteixint el ritme de la nostra vida, harmonitzant-la amb el ritme de la vida Divina.
Hauríem de fer-li aquest regal al món, doncs l'única pau veritable, l'única salvaguarda del medi ambient i de totes les coses bones que tan amenaçades estan, vindran com a do de Déu, en l'Amor i per l'Amor. Primer als nostres cors, propagant-se progressivament després.
Per a això hem de col·laborar i ésser, generosament, “nosaltres-amb-Déu” ja que Ell se'ns ha lliurat per Amor per a ser “Déu-amb-nosaltres”.
Vols començar, tu també, el nou any amb el propòsit d´afegir-te als molts que ja resen el Sant Rosari cada dia?
(si no saps resar-lo o no vols fer-ho sol, pots afegir-te a d´altres membres de la Parròquia; també pots unir-te als oients de Ràdio Estel, tots els dies a les 7:00 del matí al 106.6 FM)
Feliç i Sant Nadal i que l´any 2006 el Senyor ens beneeixi a tots amb el do de la Pau!

Llegiu un bonic conte de Nadal!

click aquí!

Matemàtica espiritual :INSTANT PRESENT X INFINIT = INFINIT

En un sentit ampli de la paraula, tots hem de treballar. Davant Déu també és treball l'estudi, i treball són tots els esforços, dificultats pel sofriment, en l'ancià o el malalt; les lluites per aconseguir una ocupació en qui no la té; i, per descomptat, ho són els quefers domèstics o laborals que, al llarg de la jornada, porten a terme la majoria. Ningú no podria ser veritablement feliç ociós, doncs la creativitat és inherent a la realització de l'home. El treball no és un càstig de Déu, sinó una ocasió privilegiada que Ell ens concedeix, per a col·laborar amb Ell en la Creació, encara inacabada. No obstant això, com a conseqüència del desordre que va introduir el pecat original, van venir a la nostra vida el patiment i cansament que solen acompanyar les nostres tasques. Especialment aquí és on entra en joc un element que oblidem amb freqüència: també estem cridats a col·laborar amb Déu en la Redempció, a fi que s´apliquin els mèrits del Salvador. De vegades, ens manca astúcia (de l'astúcia que agrada a Déu) i desaprofitem l'ocasió de conferir un valor incalculable a la nostra dedicació quotidiana. La meva vida i la meva tasca, soles, són petitetes, com una gota d'aigua enmig de la immensitat del mar; però amb Crist vivint en mi, adquireixen un valor infinit. Quina oportunitat tan bona ens proporciona l´Advent per donar una nova embranzida a la nostra vida cristiana i així preparar-nos per celebrar amb goig i agraïment la Festa del Nadal! Sí, el Nen-Déu se'ns dóna, encarnant-se, per a viure a la història, per a viure la nostra història, i així redimir-nos essent ofrena perfecta d'Amor i obediència al Pare. I s'ha quedat amb nosaltres per a sempre en aquest Betlem perenne que és el Sagrari!
Jesús es va encarnar i viu entre nosaltres; fa seu tot el que és nostre i nostre tot el que és seu; no ha d´haver-hi, doncs, desconnexió entre la seva presència a l'Eucaristia i el quefer quotidià dels cristians. Vol viure en mi a cada cosa que faig, que ho faci tot com ho faria Ell; encara més, anhela que jo permeti que sigui Ell mateix, el seu Esperit Sant d'Amor, qui ho faci en mi per tal de poder dir: “Certament aquestes són les meves mans, els meus ulls...EL MEU COR!”
A més vol que jo uneixi tots els meus esforços, vivències i goigs, a la seva ofrena a l'Altar a la Santa Missa, per a col·laborar en el seu pla de salvació, unit a Ell que és l'únic Redemptor. I també que busqui al llarg del meu jorn, una contínua referència a Déu-Eucaristia perquè es converteixi en font i cimal de tota la meva existència. Ja no podré considerar cap detall insignificant. No m'enganyaré pensant que seré capaç de quelcom gran per Déu si, alhora, descuro aquestes coses de cada dia que estan a l'abast de la meva mà: “Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans” (Llc. 16,10). I molt menys se´m passarà pel cap d´oferir nyaps, o tasques fetes a desgana o de mal humor, en les quals no he fet rendir al màxim aquests dons que Déu m'ha confiat per a donar-li Glòria i servir al proïsme. Qualsevol acció humana resulta agradable als altres, com a mostra d'interès i de respecte, quan està ben realitzada, amb amor, amb detall i amb delicadesa. Lògicament, i amb més motiu, l'ofrena a Déu ha de tendir a ser tan bona com sigui possible, però no per perfeccionisme o ambició, sinó per amor. Si veig a cada tasca que realitzo una ofrena a l'Altar de Déu, i a cada proïsme al qual serveixo, Jesús mateix, revitalitzaré la meva jornada amb nova il·lusió i veuré a cada petita batalla una ocasió d'oferiment per a ajudar-lo a redimir el món, per l'Església, el país, la parròquia, la família, els necessitats, etc.
Maria, Dona eucarística, Mare del Nen-Déu, tu ets el millor exemple de santedat en les coses petites. Ensenya'm a estar enamorat, a romandre en l'amor de Crist, perquè sempre faci les meves obres per amor a Déu i en unió amb Ell, per molt simples o tedioses que puguin ser.
Sant Advent!