“LES CHORISTES” (Els nois del cor)

(Reflexions sobre la pel·lícula “Els nois del cor” -estrenada al 2004 i dirigida per Christophe Barratier-)

TOT RESSEGUINT EL CAMÍ DE L'ESPERANÇA

Vois sur ton chemin
gamins oubliés, égarés.
Donne leur la main
pour les mener
vers d´autres lendemains.

Sens au coeur de la nuit
l´onde d´espoir
ardeur de la vie.
Sentiers de gloire

Bonheurs enfantins
trop vite oubliés, effacés.
Une lumière dorée brille sans fin
tout au bout du chemin.


Mira pel camí
els nens oblidats, perduts.
Dóna'ls la teva mà
per a conduir-los
vers un altre demà .

Sent enmig de la nit
l'onada d'esperança
i l'ànsia de viure.
Senderes de glòria

Alegries infantils
oblidades massa d´hora,esborrades.
Una llum daurada brilla eternament a tot el llarg del camí.

Llostregen els albors dels anys setanta quan Christophe Barratier, tímid i solitari, espera en va, com tots els dissabtes, que el seu pare el vingui a buscar. Als seus vuit anys, ja ha hagut de separar-se d´ell i de la seva mare per anar-se´n a viure amb la seva àvia. Però un dia la seva ànima infantil es commou captivada per un sentiment nou i intens: ha vist a la televisió una pel·lícula: “La cage aux rossignols” (Jean Dréville, 1945); l´emoció que en ella desperten les veus infantils i el personatge del músic fracassat qui, malgrat tot, s´esforça per millorar el món dels que l´envolten, li obre horitzons interiors, camins lluminosos...

“Vaig estudiar música i, per la disciplina i concentració que exigeix, em va convertir en un nen diferent dintre d´aquell univers hostil. Fou un baló d´oxigen, una salvació.” (Cristophe Barratier)

Dècades més tard (l´any 2004) Cristophe Barratier, amb una nova versió del relat, ens convida, també a nosaltres, agombolats per la calidesa de les seves entranyables vivències, a submergir-nos en aquest micromón del correccional “El fons de l´estany”. Resseguirem, de la mà de Clément Mathieu i tots els altres protagonistes, el camí de l´esperança; aquest camí de fe, esforç i plenitud que transfigura l´hivern del sensesentit en una primavera d´amor i motivació interior.

“Això és el que més m´agrada del cinema, i el que tenen en comú les meves pel·lícules preferides: com pot contribuir un individu a millorar el món? Sé que el cinema no pot canviar les coses, però pot despertar les ganes d´intentar-ho. M´agrada sortir de veure una pel·lícula amb ganes d´identificar-me amb el personatge principal. L´ensenyança de Clément Mathieu no es limita a unes simples lliçons de música sinó que és una lliçó de vida. A “ELS NOIS DEL COR” hi ha tres temes: la primera infantesa, la música i l´ensenyament”. (Cristophe Barratier)

L´argument no és nou; els personatges, el desenvolupament de la història, són força previsibles. Àdhuc hi ha una certa gratuïtat en l´ús d´expressions grolleres. Tanmateix és una d´aquelles pel·lícules amb encant que romanen dintre d´un, de vegades durant molt de temps, encomanant la seva amable i esperançada visió de la vida; dient coses, suggerint al cor altres maneres de mirar-se el món, assenyalant nous camins per viure i conviure. Quan succeeix això és quelcom meravellós i alhora misteriós. Com aquelles històries bones que antany es transmetien de pares a fills, sempre les mateixes, però contínuament enriquides pel cor de qui les explicava, perennement esperonadores , “ els nois del cor” reïx a fer de l´espectador una persona millor. Arriba a l'ànima i, per això mateix, de vegades, deslliga emocions contradictòries, doncs toca aquesta ferida profunda de la nostàlgia de la bellesa, i de que el bé acabi triomfant sobre el mal. Desenganyats, moltes vegades, per la realitat, se'ns figura massa dolç el “happy end” (això que se sol dir col·loquialment en sortir del cinema de que “s'imposa controlar les càries i analitzar la glucosa en sang a fi d´evitar mals majors”). Però no ens deixem desanimar: més tard o més d'hora, el bé sempre acabarà vencent al mal. La història, la gran Història de la humanitat, no s´acaba a la Creu, sinó a la Resurrecció.
Iniciem el viatge i s'obre davant nostre un llarg flash-back que ens trasllada al fred hivern de 1949, en plena postguerra. Abunden llavors els orfes i també els nens (i, com no, els adults) amb greus manques d'afecte i de punts de referència sòlids, a causa de les peremptòries preocupacions del moment. -De manera gairebé espontània ens ve a la ment el moment present, al qual podem traslladar sense esforç l’essència del problema, originat, això sí, per motius diferents-. Clément Mathieu, professor de música a l´atur, amb un sentiment subjectiu de fracàs professional, comença el seu primer dia de treball com a vigilant en un internat masculí de reeducació de menors, situat en una petita ciutat francesa. En només uns pocs segons, ja té adjudicat el sobrenom de cap-d´ou, entre d´altres. Uns minuts més, i es veu immers de ple en el foc creuat d'aquesta constant guerra de frustració, exasperació i ira que s'ha apoderat del centre.
“ACCIÓ-REACCIÓ”- és la consigna del director Rachin i a ella subordina tot el seu mètode “pedagògic”. Els altres membres del quadre docent acaten maquinalment la màxima. Però, amb aquest mètode repressiu, amb prou feines si arriben a mantenir l'autoritat sobre els seus difícils alumnes.
Barratier posa en relleu el caràcter inhumà del procediment, jugant amb una paradoxa: el Principi d'acció i reacció, constitueix la tercera llei de la mecànica de Newton
(1). Es tracta, doncs, d'una llei física, d´aquelles que s'apliquen a la matèria inanimada. Però no es pot traslladar, sense més, a l´ésser humà el qual, creat a imatge de Déu que és amor, és molt més que matèria. L'univers està governat per lleis físiques i biològiques, però no som esclaus cecs d'elles... Massa sovint, sense adonar-nos-en, se'ns esquitlla aquest sofisma i ho apliquem com a principi rector en la nostra vida quotidiana: “Aquest me la fa, i jo la hi torno, faltaria més!”, “faig just el contrari del que em diuen perquè vull ser rebel i sentir-me lliure (o sigui, que segueixo essent un titella)” “això em ve de gust i això faig, és una passió inevitable, no es pot dominar”, “vaig tenir una mala experiència, un fracàs, ja no puc ser feliç i tothom que vingui després ho pagarà”...Les conseqüències són dramàtiques; ens fem esclaus dels esdeveniments, de la manera d´actuar dels altres, d'infinitat de coses, i quedem atrapats en un cercle viciós que condueix a la destrucció i ens fa adoptar postures que no van amb nosaltres.
Com sortir-ne? Observem al vigilant Mathieu: compadit d'aquells pobres nois i de les seves vides sense horitzons, ben aviat ha oblidat els seus propis problemes, i esmerça tota la seva energia a buscar maneres de construir quelcom que esdevingui positiu per a tots. De bell antuvi no s´enfronta desafiant a Rachin, això sol ser contraproduent en aquests casos; però s´hi encararà amb decisió, si això arriba a ser imprescindible. No busca anar contra ningú, sinó a favor de tots, de la part bona de cadascun. Per això és més murri, i utilitza la mà esquerra tant com li és possible. I així, amb autoritat intel·ligent i amorosa, però emprant gran fermesa quan cal, intenta acostar-se als seus alumnes. Observant-los, descobreix que la música atreu espontàniament el seu interès. Organitza doncs, amb ells, un cor polifònic que aviat proporciona a tota la classe un nou afany de superació i un motiu benèfic d'unió. També els altres professors es van contagiant del nou aire fresc que rejoveneix l'ambient.
Ja veiem quin és el camí, l'amor és la resposta. L'amor té sempre la seva
font en Déu, i Ell és sempre nou, sempre vida, sempre creador. Si Déu tingués una màxima no seria la de Rachin, seria més aviat quelcom semblant a “acció-creació”, perquè tot ho regenera, fa noves totes les coses, per molt desesperada que sembli la situació. Si li demanem ajut i, tot deixant-lo entrar en el nostre cor, seguim les seves inspiracions, trobarem sempre una resposta constructiva als fets, una sortida creativa que ajudi a millorar les coses.
Es diu de vegades que els cristians hem de nedar contra corrent. Tot i admetent que hi ha una part de veritat en això, jo m´estimo més enfocar-ho des d'un altre punt de vista; més aviat m'agrada pensar que hem de nedar a favor del corrent, però escollint molt bé per quin de tots ells ens deixarem impulsar. Cal buscar, amb humilitat, per a trobar aquest corrent de vida bona, aquesta llavor de veritat, que Déu ha dipositat en el cor de cada persona i bregar a favor d'ella, tot evitant els remolins desordenats que ens arrosseguen al llot, o els troncs i pedres amb els quals podríem prendre mal. Que ningú no ho dubti, Déu ha amagat amb immens afecte un talent a l'ànima de cada persona, una llavor per a ser feliç i donar molt de fruit. Ningú n´està mancat i no n´hi ha cap que sigui menys valuós que els altres.
Però tornem a “El fons de l'estany”; quan tot semblava anar sobre rodes, sobrevenen les dificultats (com sol succeir a la vida). És llavors quan la veu del cínic es reafirma en la seva voluntat de no confiar, dient-se satisfet: “veus com jo tenia raó, és de babaus intentar-ho!”. Fins i tot una veu maliciosa ens castiga interiorment amb aquest mateix agulló. És el moment de no rendir-se i perseverar, de seguir esperant, de seguir creient... per què? L'amor, sempre l'amor és la raó. No ens deixem atrapar pel cínic i la seva obstinació; no hi cap sinó encomanar-lo en les nostres pregàries, i seguir construint per la nostra banda, recolzats en el Senyor, on encara hi hagi portes obertes. La bona sembra dóna sempre bons fruits, encara que moltes vegades qui la sembra no arribi a veure'ls en aquesta vida. Mathieu no és un fracassat, molt al contrari, és un triomfador, perquè estima i lluita pel bé; això és ja una victòria de vida.
En moltes ocasions demanem a Déu miracles. Algunes vegades Ell concedeix algun d'aquests que resulten prodigiosos i cridaners, com aquells que es descriuen als evangelis. Però això no succeeix amb gran freqüència. La major part de les vegades ens dóna a nosaltres el poder d'anar-los construint a poc a poc, amb petits passos de fe i esforç, i tot l'amor per la nostra part. A “El fons de l'estany” esdevenen molts d'aquests miracles. Constantment floreixen per tot el món milers d'aquests miracles humils, de la mà dels senzills sants amagats. És una llàstima que tantes vegades no els sapiguem apreciar. Però la veritat és que en els nostres dies ens calen molts més Mathieu; Benvinguts siguin tots ells! T'hi animes?

“Crec que es pot desxifrar el que sóc a través de cadascun dels personatges... sense excloure al director!” (Cristophe Barratier)
Quin gran servei ens proporcionen les icones, les imatges que veiem, per a concretar els conceptes i intuïcions que forgem en el nostre interior, però que queden un xic abstractes! Quant ajuda el veure reflectits, com en un mirall, actituds, encerts i errors, per a aprofundir en el coneixement de nosaltres mateixos i llaurar aquesta successió de decisions i actituds meves que decidiran en qui em vaig convertint!
Vull compartir amb tu un parell d'aquestes il·lustracions, presents en aquesta pel·lícula, que m'han ajudat especialment:
1-La vivència del perdó i de la comprensió de Déu-Pare: ho veig reflectit en l'actitud de Clément Mathieu i també del bo d´en Maxènce, envers els nois. No governa en l'amor aquest fred “acció-reacció” del director Rachin sinó, més aviat, un altre formós principi: PECAT-MISERICÒRDIA. La misericòrdia davant l'error no consisteix a dir que tot està bé i que res no ha ocorregut, que no existeixen el bé i el mal. No, això seria afegir més mal (una mentida) al mal precedent. La misericòrdia, en canvi, busca restaurar al pecador per l'amor, donar-li l´ocasió de reparar el dany que ha causat amb la seva falta. De vegades, fins i tot resulta precís un càstig, però no motivat per la ira, la venjança o l'afany de dominar o humiliar, sinó per a permetre-li prendre consciència del seu pecat i edificar en bé el que abans va destruir en mal. Ho veiem en el jove Le Querrec, exercint d'infermer de qui ha estat la seva víctima. Encara més bell resulta l'agraïment pel perdó, a l´esplèndida escena amb Pierre Morhange durant el concert públic del cor.
Si eliminem de la vida l'experiència del perdó i de la reconciliació (especialment en el Sagrament de la Reconciliació), li robem a l´ésser humà un dels elements clau per a arribar a la felicitat. Només qui és capaç de demanar perdó i se sap perdonat, és capaç de perdonar. La resta només són frases i eslògans que no arrelen en el cor i, en el moment menys pensat, rebroten amb la rancúnia o la culpabilitat reprimides.
2-Reservo un espai privilegiat pel petit Pépinot. M´emociona pensar que Déu i Maria ens veuen així, com el veiem nosaltres a ell quan, amb senzillesa de cor i humilitat, els demanem confiats, sense defallir, allò que necessitem. Estic convençuda que els seus Cors es commouen desbordats per una gran tendresa envers nosaltres, quan ens presentem davant ells tal com som: petits, pobres i desvalguts (Cf. Mc 10, 13-16). El petit ajudant del director del cor representa per a mi una personificació del “demaneu i Déu us donarà” de l'Evangeli (Llc 11, 9-13).
Mereix un esment particular la magnífica banda sonora de Bruno Coulais; una sèrie de vint-i-un temes que són un cant a la vida, a la necessitat de ser millor cada dia i de superar les dificultats. Algunes han estat compostes especialment per a la pel·lícula amb estudiada senzillesa i emotivitat, com correspondria a unes peces que, en la ficció, són obra de l'humil Mathieu; d´altres han estat seleccionades de diferents autors o del propi Barratier. Es té molta cura de la sensació de progrés en el nivell d´aprenentatge dels cantaires del cor. Les parts corals estan
interpretades magistralment pels petits chanteurs de Saint-Marc de la catedral de Lyon i el seu solista, Jean-Baptiste Maunier, qui també encarna, com a actor, a Pierre Morhange, amb expressiva interioritat.
No es pot ometre tampoc un esment al bon treball dels petits actors, novells la major part d´ells, els quals, juntament amb els adults, van haver de suportar la canícula estival amb robes d'hivern en les escenes inicials, doncs tota la pel·lícula es va rodar a l'estiu.
Vull agrair, en fi, a tots ells i als altres membres de l'equip de filmació que ens hagin regalat tot això, i a Déu per haver-los-ho regalat a ells.


“La humanitat encara no sap el que té en posseir el do de la música” (Pau Casals).
[1] Ens diu que si un cos A exerceix una acció sobre un altre cos B, aquest exerceix sobre A una altra acció igual i de sentit contrari. Això és quelcom que podem observar quotidianament en nombroses ocasions. Per exemple quan som en una piscina i empentem algú, nosaltres també ens movem en sentit contrari. Això és degut a la reacció que l´altra persona fa sobre nosaltres, encara que no tingui la intenció d´empènyer-nos a nosaltres.
ELS NOIS DEL COR (Els choristes)

Adreça: Christophe Barratier.
Països: França i Suïssa.
Any: 2004 .
Durada: 95 min.
Gènere: Drama.
Música: Bruno Coulais.
Estrena a França: 17 Març 2004 .
Estrena a Espanya: 3 Desembre 2004

(Està disponible a la xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona)

0 Comments:

Post a Comment

<< Home