L´ESGLÉSIA PURGANT TAMBÉ ÉS ESGLÉSIA: GERMANS NOSTRES!

Jesús ens diu: “Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms”. (Mt. 10, 16)
Es veu fàcilment que el mal està molt estès arreu. També hi ha molt de Bé, el que passa és que no fa tant de soroll. Però certament l´Enemic de les ànimes, amb les seves mentides, el seu odi i egoisme, ha aconseguit guanyar-se moltes ments, cors i voluntats. Els nostres abusos i pecats, en ocasions, alteren fins i tot l´ordre de la Natura. Són els efectes del mal que entrà al món amb el pecat original i prospera amb cada pecat personal nostre, també els meus i els teus. Els indefensos són sovint destrossats i engolits talment com si els llops aguaitessin a cada cantonada...
Davant aquest panorama del qual sovint ens lamentem, hi ha la temptació de desesperar-se i deixar-se guanyar pel mal, fer servir les seves mateixes armes, i esdevenir, nosaltres també, llops. S´afegeix una altra temptació: pensar que tot està perdut, que canviar les coses està únicament en mans dels governants i potentats.
Doncs no, Déu sempre pot més, el Bé sempre acabarà vencent el mal. El descoratjament ve quan pretenem resoldre les coses nosaltres sols, amb les pròpies forces i no comptem amb Déu. I és que sovint se´ns encomana la mentalitat dominant i mirem la vida només en la seva dimensió material, tot oblidant que la totalitat de la realitat també té una dimensió invisible. És com si mirant el mar, només ens fixéssim en la superfície, i oblidéssim la seva enorme profunditat amb tot el que hi habita i belluga. La part visible d´un iceberg, per exemple, constitueix només una petitíssima proporció del seu volum; i les seves evolucions les origina, més aviat, la part que no veiem...
Sí, ens falta visió sobrenatural, potser per manca d´oració i d´unió amb Déu. Possiblement també ens caldria formar-nos més i millor. De vegades oblidem que la motivació, la força i la finalitat del nostre obrar estan en Déu. Ens hem d´implicar plenament en la millora d´aquest món, però no per finalitats purament humanistes o altruistes, sinó per un motiu més gran, urgent i poderós: la Caritat, l´Amor de Déu.
Estem cridats a ser mansois com les ovelles perquè creiem en l´Evangeli i en Jesús, i, per tant en la seva manera de ser i de fer. Però això no vol dir que estiguem desarmats o passius, sinó que els nostres recursos (les nostres “armes”) són diferents, però molt més potents i efectives que les que fa servir el Mal. Estem cridats a ser astuts, però les nostres astúcies no són les dels que enganyen i fan trampes per perjudicar o aprofitar-se dels altres, sinó que alhora estem cridats a ser innocents, molt a prop de Déu, per ser capaços d´escoltar el seu “pla estratègic”.
I si estem desaprofitant recursos al nostre abast i no actuem com el llevat que hauríem de ser?...Doncs hauríem d´anar recordant, descobrint i posant en marxa totes les forces espirituals que romanen adormides! Traguem la pols a les “armes”!
Un exemple per començar: Tenim en compte les ànimes del Purgatori? Encomanem prou els difunts perquè puguin arribar aviat al Cel? Quan hi ha una gran mortaldat, ens recordem de demanar que se celebrin Misses en sufragi pel seu etern descans? Ells ens necessiten molt...I també nosaltres a ells! Ens poden ajudar molt, però els ho hem de demanar. Saben més que nosaltres de les coses invisibles i preguen constantment, ens estimen molt. Tenim una relació d´amor amb ells? Els tenim devoció? Ens adonem que són una part molt nombrosa de l´Església?
El mes de novembre es dedica tradicionalment a la veneració d´aquestes ànimes; és un bon moment, doncs, per fer propòsits de millora en aquest aspecte.
Maria Santíssima, dóna conhort a les ànimes que pateixen purificació, augmenta el nostre amor envers elles i demana al teu Fill que aviat puguin entrar al Cel. Santes ànimes del Purgatori, pregueu per nosaltres.

DOMUND - TU TAMBÉ ETS MISSIONER

Hi han milions de persones al món que pateixen fam. No ens en podem desentendre. Però encara menys, no hem d´oblidar que hi ha cinc mil milions de persones que pateixen fam del Pa de Vida, doncs encara no coneixen el Crist perquè ningú no els l´ha anunciat! En conseqüència, tots tenim el deure i el dret de ser missioners, sigui personalment, sigui econòmicament o amb pregàries.
Ningú no està exclòs d´aquesta responsabilitat ja que Jesús ens diu "aneu per tot el món i anuncieu la Bona Nova de l´Evangeli a tota la humanitat" (Mc 16, 15).
Aquesta és la nostra missió: ser TESTIMONIS de Jesús davant tot el món, Jesús ens l'ha confiat. El Sant Pare Joan Pau II va fer el gran esforç de visitar-nos l´any 2003 per confirmar-nos en ella.
Som molt afortunats, privilegiats: hem rebut el Baptisme (la major part de nosaltres també altres Sagraments), coneixem la Bona Nova (això és el que significa "Evangeli"); coneixem a Jesús, en definitiva. Ja que hem estat evangelitzats, la nostra responsabilitat és molt gran... Siguem també evangelitzadors! Ens hi impel·leix l'Esperit Sant.
Sense el testimoniatge d´aquells que ens van precedir, com haguéssim conegut Jesús, nosaltres?. És de justícia, doncs, que prenguem el "relleu de la santedat", del testimoniatge autèntic i viscut de Jesucrist perquè els nostres contemporanis puguin exclamar: "Hem vist al Senyor!".
Però aquesta fam no només es produeix en països llunyans, Espanya és també terra de missió. Moltes persones no coneixen Jesús al nostre costat. Uns perquè no n´han rebut l´anunci, i d´altres perquè encara que han tingut alguna notícia, per diferents motius, no han arribat a conèixer Déu personalment.
En el més pregon de tots els cors està arrelat l'anhel de felicitat, de trobar un sentit per a la pròpia vida; alguna cosa en la qual poder confiar quan tot s'esfondra; quelcom que ens asseguri que el mal no té l'última paraula, que la mort no és el final que destrueix tot allò de bo i formós que hem estimat... La societat dóna moltes respostes falses que duen a camins de destrucció o desengany.
Nosaltres tenim la resposta. Sabem que Déu ha posat en els nostres cors aquesta "set", per a ser Ell mateix "l´Aigua" que la sadolli. El secret de la felicitat, ja en aquesta vida (que no és sinònim d'absència de dolor), està en viure en Déu, buscant fer la seva Voluntat en tot; confiant absolutament en Ell i, per tant, en tot el que Ell és, fa i diu.
Les coses d'aquest món són relatives al veritable nord que està en l'Amor de Déu. Així doncs, hem de dur aquesta Bona Notícia a tot el món, això és, a totes les activitats, successos, afectes, desitjos...on transcorre la nostra vida. Que tots sàpiguen i sentin en veure com vivim que existeix la Vida Eterna, que Déu ens diu a tots i a cadascun: "JO T'ESTIMO".
Però no podem fer-nos la il·lusió de dur a terme res de bo si no és que ho fem íntimament units al Cor de Jesús. Així doncs resulta imprescindible la VIDA INTERIOR: la pregària, els Sagraments...que no ens trobem dispersos, sinó que els nostres afectes, pensaments i desitjos es dirigeixin sempre a estimar Déu i servir-lo en tot i en tots. És en aquest tracte íntim, cordial, confiat i constant amb Déu on trobarem en els nostres cors la força de l'Esperit Sant. L'Amor reclama la presència, viu de la comunicació. Jesús ha pensat en això i s'ha quedat amb nosaltres en el Sagrament de l'Eucaristia. L'Església (nosaltres) rep de la Sagrada Eucaristia (de la perpetuació del Sacrifici de la Creu) la força espiritual per a portar a terme la seva missió, viu d'Ella. Sense aquesta Vida no trobarem la força per a vèncer el mal amb el bé, per a no rendir-nos en els moments de foscor i tempesta. Pensem que hem estat enviats, no amb la nostra missió, o a comunicar el nostre missatge, sinó amb la mateixa missió del Fill; així doncs no ens hem de presentar a nosaltres mateixos o les nostres idees personals, sinó només a Ell, sempre i a tot arreu, només al Crist, Jesús.
I com que som persones i no coses, la nostra vida amarada de Déu i coherent amb el que diem, també importa; ha d´ésser una transparència de la de Jesús. Tenim, doncs una gran responsabilitat.
Construirem el Regne de l'Amor i l'Esperança si cada vegada que acomiadem a algú que es troba amb nosaltres, dient-li: "a-Déu", és veritat que li hem ajudat a anar més cap a Déu que abans d'haver passat pel nostre camí.
L'Amor que regateja, no és Amor. Posem-li imaginació a l'art d'apropar als nostres germans a Déu, siguem molt cristians en tot.
Maria, mare sempre atempta a qualsevol paraula de dolor dels homes, reclama el nostre ajut... És que hi ha un dolor més gran que desconèixer l'Únic que ens pot fer feliços?

"Mare, saber que Tu m'escoltes,
és acabar ja el plor.
Darrere el teu esguard
sempre em ve Déu..."

EL SÍNODE DELS BISBES CLOU L'ANY DE L'EUCARISTIA

El Sant Pare, Juan Pablo II va jutjar convenient dedicar tot un any a l'Eucaristia. Aquest va començar el mes d'octubre passat i té com a conclusió l'Assemblea General ordinària del Sínode dels Bisbes que es va inaugurar a Roma el proppassat 2 d'octubre, Festa dels Àngels Custodis i es clausurarà el diumenge 23 d'octubre, Diumenge Mundial de les Missions. Durant aquestes tres setmanes, els Pares sinodals, procedents de tots els indrets del món, amb els experts i altres delegats, viuen, juntament amb el successor de Pere, un temps privilegiat d'oració, reflexionant sobre el tema: «L'Eucaristia: font i cimal de la vida i de la missió de l'Església».

Què és i per a què serveix el Sínode dels bisbes?
El Sínode dels bisbes constitueix una institució permanent, creada pel papa Pau VI (15 de setembre de 1965), en resposta al desig dels Pares del Concili Vaticà II per a mantenir viu el bon esperit nascut de l'experiència conciliar.
Etimològicament parlant, la paraula «sínode», derivada dels termes grecs syn (que significa «junts») i hodos (que significa «camí»), expressa la idea de «caminar junts».
Un sínode és una trobada religiosa o assemblea en la qual uns bisbes, reunits amb el Sant Pare, tenen l'oportunitat d'intercanviar-se mútuament informació i compartir experiències, treballant segons una metodologia basada en la col·legialitat, amb l'objectiu comú de buscar solucions pastorals que tinguin validesa i aplicació universal. Així doncs, pot ser definit, en termes generals, com una assemblea de bisbes que representa a l'episcopat catòlic, «un òrgan consultiu» que abasta tota l'Església, i té com a tasca ajudar al Papa en el govern de l'Església universal donant-li assessorament.
L'actual Sínode es desenvolupa en diverses fases. Durant la primera fase, cadascun dels membres presenta la situació a la seva Església particular. El Relator del Sínode formula una sèrie de punts per a ser discutits a la segona fase, durant la qual tots els Pares sinodals es divideixen en petits grups anomenats cercles menors, segons la llengua que parlen. Els informes de cadascun d'aquests grups són llegits en la sessió plenària durant la qual els participants poden formular preguntes per a aclarir els arguments i fer comentaris. A la tercera fase, el treball prossegueix en cercles menors amb la formulació de suggeriments i observacions d'una manera més precisa i definida, de manera que al llarg dels dies conclusius de l'assemblea es puguin sotmetre a votació propostes concretes. Finalment es confecciona un informe sobre el treball sinodal per a sotmetre'l al Sant Pare. Al llarg de l'any següent veu la llum un document final: l´Exhortació Apostòlica post-sinodal, que és el document pontifici resultant del Sínode.

Quina actitud ha de tenir un catòlic davant aquest esdeveniment?
La nostra actitud ha d´allunyar-se d'aquella que ens suggereix constantment la premsa més sensacionalista. No resulta adequada una expectació saturada de curiositat malsana per tal de veure si l'Església donarà “la campanada” permetent de combregar en estat de pecat mortal o bé ordenant dones sacerdots, per exemple.
A nosaltres, en canvi, ens escau perseverar en la pregària per tal que els nostres pastors efectuïn les seves intervencions i prenguin les decisions, en obediència al Suprem Pastor: Jesucrist, Nostre Senyor i Salvador; també a fi que siguem dòcils a seguir les seves directrius i escoltar-los com qui al mateix Crist escolta.
I, més aviat, el que esperem dels Pares Conciliars (tal com exhortava un bisbe africà als seus germans) és que no es rendiran pas davant el món secularitzat, i mai buscaran ser “políticament correctes” doncs Jesús tampoc no ho va fer.

Oració per a implorar al Senyor que el Sínode es desenvolupi segons la seva Santíssima Voluntat
Senyor Jesucrist, a qui el Pare ens ha encomanat escoltar com al seu Fill estimat:
il·lumina la teva Església, perquè res sigui per a ella més sant que escoltar la teva veu i fer-se seguidora teva. Tu, que ets Suprem Pastor i Guia de les nostres ments, dirigeix la teva mirada als Pastors de la teva Església, que en aquests dies es reuneixen amb el beat Successor de Pere per a celebrar el Sínode i digna't santificar-los en la veritat i confirma'ls en la fe i en l'amor.

Senyor Jesucrist, envia el teu Esperit d'amor i de veritat sobre els Bisbes que celebren el Sínode i sobre els qui els assisteixen en les seves tasques: concedeix-los percebre amb fe en l'ànim l´alè que l'Esperit infon avui en les Esglésies i rebre d'Ell l'ensenyament de la veritat, i fes que els fidels, purificats i sostinguts pel seu compromís, s´adhereixin a l'Evangeli mitjançant el qual obres la salvació, esdevenint oblació vivent al Déu del cel.

I que Maria, la Santíssima Mare de Déu i Mare de l'Església, assisteixi avui als Bisbes com un dia va assistir als Apòstols al Cenacle i intercedeixi amb el seu matern suport, perquè honorin la comunió fraterna, tinguin prosperitat i pau en dies serens i, escrutant amb amor els signes dels temps, celebrin la majestat de Déu, Senyor misericordiós de la història, per a lloança i glòria de la Santíssima Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant. Amén.

I... afegia el Papa Benet XVI, el proppassat 2 d'octubre:
Encomanem-nos també amb confiança, a la benaurada Mare de Déu, a qui venerarem el proper 7 d'octubre amb el títol de Verge del Rosari. El mes d'octubre està dedicat al sant Rosari, singular pregària contemplativa amb la qual, guiats per la celestial Mare del Senyor, fixem la mirada en el rostre del Redemptor per a ser conformats al seu misteri d'alegria, de llum, de dolor i de glòria. Aquesta antiga pregària està experimentant un providencial refloriment, gràcies en part a l'exemple i a l'ensenyament de l'estimat Papa Juan Pablo II. Us convido a rellegir la seva carta apostòlica «Rosarium Virginis Mariae» i a dur a la pràctica les seves indicacions a nivell personal, familiar i comunitari. Confiem a Maria les tasques del Sínode: que ella condueixi a l'Església sencera a una consciència cada vegada més clara de la seva pròpia missió al servei del Redemptor, realment present en el Sagrament de l'Eucaristia.

Darrers dies per a obtenir la Indulgència Plenària concedida durant l'Any de l'Eucaristia.
Finalment, recordem breument les condicions per a guanyar la Indulgència Plenària concedida pel sant Pare amb motiu de l'Any de l'Eucaristia en participar en actes de culte i devoció al Santíssim Sagrament.
Per a obtenir la indulgència, és necessari respectar les condicions habituals que són:
1.-Tenir l'ànima totalment despresa de l'afecte a qualsevol pecat.
2.-Rebre el Sagrament de la Penitència (confessar-se amb un prevere).
3.-Combregar.
4.-Pregar pel sant Pare.
5.-Assistir a la Santa Missa o altre acte litúrgic relacionat amb l'Eucaristia o bé, resar davant el Senyor, present al Sagrari, Vespres i Completes de l'Ofici Diví.
Les persones que, per malaltia o causes justificades, no poden dur a terme l´esmentat anteriorment, poden obtenir la indulgència efectuant la visita espiritualment i resant Parenostre, Credo i Glòria i alguna invocació piatosa a Jesús Sagramentat, complint les condicions habituals. Si, ni tan sols això poguessin fer, n´hi ha prou amb que s'uneixin de cor a aquells que les practiquen habitualment i ofereixin la seva vida, problemes i malaltia a Déu Misericordiós, amb el propòsit de confessar i combregar en quant puguin.

Per què és tan important posar els mitjans a fi de beneficiar-se de la indulgència plenària?
Perquè, gràcies a la indulgència plenària, l'ànima queda alliberada de la pena temporal de tots els pecats ja confessats, oferint-nos l'oportunitat de “començar de zero” la nostra relació amb Déu i alliberant-nos del purgatori per ells merescut.